12 de març 2010

REAGRUPAMENT: LA PRIMERA GARBALLADA


Quan Reagrupament va començar al maig, al principi, molts eren escèptics que tinguis èxit. Fins a aquell moment, el moviment que liderava Joan Carretero, havia rebut recolzament més o menys dissimulat d’alguns mitjans de comunicació propers a CiU i dels seus opinadors corresponents. Per a aquests mitjans, tot el que pogués fer mal a Esquerra, es veia com una oportunitat d’erosionar el tripartit. Els que érem en aquells moments militants d’ERC, ho sabíem i ens feia angunia, però la nostra consciència com a catalans que volem la independència de la nostra nació per sobre de qualsevol partidisme, no ens permetria deixar-ho córrer. No teníem pas nosaltres la culpa de què ERC estigués en aquella conjuntura.Quan Joan Carretero, va ser invitat a abandonar al partit i posteriorment es va crear Reagrupament com una associació i no un partit, va agafar a molta gent amb el peu canviat i va fer trencar els esquemes de molta gent. La proposta de Reagrupament era totalment innovadora i a més, per primera vegada es proposava la formació d’una candidatura d’ample espectre que anés junt, amb coalició o no, al Parlament per proclamar la Independència. Per si això no hi era prou, Reagrupament va ser el primer de parlar clar que calia una regeneració democràtica profunda política catalana. Dos objectius que trenquen totalment amb el que fins aquells moments s’havia vist dins de la política a Catalunya.
Les cúpules de tots els partits polítics catalans, no els hi va fer gens de gràcia l’aparició de Reagrupament. Per això es va donar consigna a tots els mitjans de comunicació de fer un buit informatiu a Reagrupament. Ni interessava a ERC, ni a CiU, i encara menys al gran dominador de l’espai comunicatiu el PSC-PSOE. Esperaven que amb aquest buit, aconseguiren impedir que Reagrupament tingues èxit.Però a mesura que va anar passant l’estiu, la resposta massiva als actes amb la presencia de Joan Carretero, les declaracions creuades després de l’Onze de setembre entre Laporta i Carretero, com sobretot l’assemblea del 3 d’Octubre, Reagrupament va començar a veure-se'l com una amenaça real a trencar el status quo de la política catalana.Reagrupament amb el creixement tant espectacular que ha experimentat sense precedents en una associació política, junt amb la seva indefinició calculada de com es materialitzarà finalment la seva proposta política per no autolimitar-se les possibilitats de la candidatura, ha provocat que entrés molta gent amb diferents perspectives i idees de com veien l’associació. La majoria ho férem per patriotisme, peró seria ser molt innocent, pensa que no varen entrar uns quants, per veure si podien trobar lloc per les seves ambicions polítiques personals. Dins dels que ho feren per patriotisme, la gran part, gent de bona fe, altruista i sense experiència política. Això darrer és molt bo, però a la vegada també és un problema. No tota experiència política ha de ser un llast, alguna cal tenir-la, per poder preveure els moviments dels adversaris i saber, sobretot, donar la resposta adequada.Les cúpules dels partits actuals, en veure que Reagrupament és una amenaça real, a partir d’aquí, van canviar de tàctica o millor dit, van executar el següent pas per mirar de desactivar-nos. Apart de continuar fent-li el buit informatiu sobretot de les noticies positives, ara calia començar a fer servir tot un seguit de contramesures per mirar de provocar una crisi interna dins de l’associació. No cal que penseu que sigui gaire difícil provocar una crisi en qualsevol organització. No és necessari posar-hi un exercit d’infiltrats. De fet, potser no hi fa falta posar-hi cap d’infiltrat. Només cal trobar a uns quants membres coneguts prou ambiciosos o millor encara, si estan ressentits per algun menyspreu amb la direcció, per alimentar-los amb una mica de zitzània i ells mateixos et faran la feina bruta.La crisi com més tard fos provocada i més prop de les eleccions millor debien pensar els que no volen que tinguem cap possibilitat d'èxit, per sort ha estat al menys entre 6 a 10 mesos abans de la campanya electoral i a més, ha estat resolta en un cap de setmana. Però tota crisis provoca, a part del mal que totes les crisis comporten, que hi hagi la primera selecció, que es faci la primera garbellada, de veritats com també de persones. Està clar que Reagrupament no té cap intenció de ser un partit. Ni tampoc deixar que sigui l’espai, perquè alguns pugin desenvolupar les seves ambicions polítiques. Només és una eina per aconseguir la independència i regenerar la política catalana. Qui va entrar a Reagrupament pensant que era un partit, es va equivocar i val més que s’oblidi de fer-hi carrera política. Qui va entrar a Reagrupament pensant que tot seria un camí de roses i exempt de dificultats, està molt errat i si no es veu capaç de suportar-ho, em sap greu, però millor que s’aparti i deixi pas als que si que ho podem fer.La guerra no ha fet més que començar i els enemics encara no han tret el Sant Crist gros.Per sort, estic convençut que la immensa majoria dels reagrupats, som conscients que caldrà lluitar i caldrà patir de valent. Però si ho fem amb força i intel·ligència, sense caure amb les provocacions, aquesta vegada guanyarem la nostra llibertat!!

5 de març 2010

LAPORTA I REAGRUPAMENT 2ª PART



Curiós, com aquelles persones que argumentaven la seva oposició al Carretero perquè segons deien, s’havia tornat un líder dèspota que volia imposar la seva llista a la candidatura a dit, van corrents a demanar al Jan Laporta que assumeixi el lideratge de Reagrupament. Però també, és molt curiós que aquestes persones deien que estaven en contra al Carretero perquè es volia saltar el reglament, ells amb aquella acció, pretenien encara una cosa pitjor, volien passar pel forro els estatuts i la decisió de l’Assemblea, quan van demanar al Jan Laporta que liderés Reagrupament
Realment, a vegades, un es fa creus com l'emoció i els nervis, pot fet a la persona més intel·ligent actuar d’una manera estúpida i maldestra. Aquestes persones no estaven en els seus cabals, quan van pensar que en Jan Laporta els hi donaria cobertura quan ells s'havien negat a dimitir davant de la petició del President i tota la resta de la Junta, fins i tot, posant en perill el projecte. Si ho han fet amb el Carretero, que els impedeix tornar-ho ha fer amb en Laporta?
Però, a més, algú és tant il·lús de pensar que Jan Laporta, com a bon líder, no pot arribar a ser molt autoritari amb la seva gent, sobretot si es neguen a fer el que ell vol que es faci? O que no demanaría rapidament la dimissió si els hi perd la confiança?
Tot plegat, ja ens dóna una idea en quin món vivien.
O potser, no?. Potser no era el darrer moviment desesperat d’uns que s’havien adonat de la greu errada que havien fet i miraven de sortir-se com sigui. Potser que era una trampa per acabar de dividir definitivament el moviment independentista. Qui sap?

Hi ha gent que s’ho creu aquesta possibilitat, sobretot després de la campanya furibunda de desprestigi contra al Carretero i a Reagrupament, que s’ha creat a partir dels blocs dels amics dels implicats, fent joc als mitjans de comunicació unionistes que aprofitaven, amb tota la mala llet, de donar per mort l'opció independentista.

Amb aquesta mort, tots els que volien mantenir status quo, estarien la mar de contents i en Jan Laporta potser s'ho repensaria abans d'entrar a l'arena política sense l'ajuda d'una associació com Reagrupament. Haurien mort dos ocells d'un tret. Hauria estat una jugada mestre
Per sort, al final, la crisi només ha durat 48 hores i ja està tot encarrilat. Reagrupament està ben viu i tornem a treballar de vàlent per aconseguir els objectius que ens vàrem proposar.

Però jo penso que no hi ha hagut cap conxorxa. La cosa és mes simple. El factor humà, una idea equivocada de que havia de ser Reagrupament i la manca de maduresa tant personal com política d’algunes persones, ha fer aparèixer els mateixos problemes que hi ha en els altres partits. El fet que siguem una Associació, que en Carretero no és un polític normal i sobretot davant de la possibilitat de la irrupció d’un líder guanyador com Jan Laporta, ha provocat que problemes latents s'accentuessin i acabessin d'aflorar la setmana passada. Millor ara que d'aquí tres o quatre mesos.

Els atacs que hem rebut i que Reagrupament hagués aquests problemes, malgrat pugi semblar estrany, penso que és un bon símptoma. Tot plegat ens diu que la cosa va en serio. Si no fossim un perill, no hauria passat res de tot el que ha succeït. Per això l'anunci del Jan i la crisi que ha hagut a Reagrupament, em fan pensar que finalment aquest any, al Parlament de Catalunya, veurem una candidatura encapçalada per Jan Laporta que proclamarà la independència de Catalunya.

28 de febr. 2010

LAPORTA I REAGRUPAMENT (1ª PART )



Jan Laporta ha registrat el seu domini i ha posat en marxa el Twitter. Sembla que ja ha decidit entrar a la política. Això és una bona noticia. Molt bona.
Que un persona coneguda per la majoria de la població , i a més que ha demostrat que sap gestionar i liderar un club tant difícil i complicat com FC Barcelona, sempre és molt bona noticia que decideixi entrar a la política per ajudar que Catalunya esdevingui lliure.
Davant el fet que un líder tant conegut com Jan Laporta, vulgui entrar a encapçalar una opció que proclami la independència a Catalunya, seria ser molt estúpid per part de Reagrupament no donar-li l'oportunitat d’anar junts.
Joan Carretero, que sempre ha defensat que a Reagrupament no és un partit polític, si no una associació d'indepedentistes per crear una candidatura la més unitaria i forta per poder proclamar la independència, ha dit que en Jan Laporta és molt ben benvingut. Però a més, si vol ser el lider, en Joan Carretero ja ha dit més d'un cop que ell no té cap interès en ser protagonista i si és necessari, deixa li lideratge amb molt de gust. Per això, va ser el primer en reaccionar quan va veure que en Jan Laporta no s'amagava que li agradaria aportar el seu lideratge a la causa de la independència. Joan Carretero va oferint al Jan Laporta tota la maquinaria de Reagrupament l'endemà del onze de setembre. D'ençà aquella data ho segueix fent sempre que hi ha l'oportunitat.
Gràcies a aquestes declaracions s’ha aconseguit que Jan Laporta hagi dit, més d’un cop, que es considera una persona reagrupada, encara que no ha fet el pas d’apuntar-se.
Això és un triomf de Joan Carretero, sense cap dubte. Perquè us imagineu que hauria passat si en Joan Carretero, fos el típic líder que vol ser el protagonista principal o la vedet de l’espectacle?. En Jan Laporta mai es plantejarà entrar en un partit o fer coalició amb una altra formació , si sap que tenir problemes de lideratge. Per poder tenir garanties d’èxit, en Jan Laporta sap per experiència pròpia a la Junta del Barça, que el seu lideratge ha de ser indiscutible.
En aquesta tessitura, que hagués problemes de lideratge, Jan Laporta, potser no entraria a la política o si ho fes, ho faria amb un partit propi i amb ganes de marcar diferències amb Reagrupament. Qualsevol dels dos casos, seria nefast per la independència de Catalunya.
Des de Reagrupament calia de totes les maneres possibles, deixar les portes obertes a la possibilitat d’en Laporta.
Però malgrat la predisposició del Joan Carretero, dins a Reagrupament s’estava creant una campanya interessada per posar-hi problemes a l'entrada del Jan Laporta. Sempre és comença atacant a la persona del Jan Laporta, per després subtilment, deixar anar el tema de que cal seguir la norma a la peu de la lletra. Però , també, es va començar a fer gestos per mostrar al mateix Laporta i a tothom, que realment havia reagrupats disposats a plegar de Reagrupament només amb que en Laporta volguès formar-hi part. Només cal veure, com aquella dona, segons ella reagrupada, va sortir a parlar a la conferència de premsa quan es presentava en Carles Móra com a reagrupat, dient que els reagrupats posarien molts problemes al Laporta i molts plegarien. Les coses no acostumen a passar perquè si. Sobretot si tenim en compte la coberta mediàtica que va tenir les seves declaracions.
No sabem si aquest moviment eren orquestrat per persones que ho feien per defensar els seus interessos o ambicions polítiques personals, o per diferències personals o perquè seguien consignes d’altres formacions, o pel que sigui, però que ha existit aquest moviment de contestació a les accions de Joan Carretero, mirant de minvar la seva autoritat com a responsable de Reagrupament, ha quedat ben demostrat amb les accions, declaracions, cartes i comunicats dels quatre membres de la Junta que van negar-se a dimitir, encara que això, podria haver posat en perill a Reagrupament.
.
Encara és més curiós, tal com explica en Josep Sort al seu bloc personal, que els implicats “ van intentar contactar amb en Jan Laporta per tal que n'assumís el lideratge de l’associació. Per fer-ho van recórrer a un jove, i molt ambiciós periodista, que sempre ha treballat a les ordres d'un maquiavèl·lic polític convergent. Laporta, però, es va negar a entrar al joc, entre d'altres raons perquè els que havien posat en joc a Reagrupament, negant-se a dimitir, no eren més que quatre gats -o potser dos- i tot plegat era d'una cutrada de l'alçada d'un campanar. “

23 de febr. 2010

ESQUERRA ON VAS !

La Llei de consultes del Parlament que servirà per ser menys sobirans
Acabo de llegir la noticia a Vilaweb que el Parlament està a punt d’aprovar la Llei de consultes només amb el suport del tripartit. La llei, tal com s’està debatent, haurà de demanar sempre permís al govern espanyol per a poder convocar qualsevol referèndum. Però al final, el Tripartit, i amb Esquerra com a principal valedor, ha desestimat la proposta de CiU i han deixat tal com estava el text: La Generalitat sempre haurà de demanar permís al govern espanyol per poder convocar un referèndum.
Gracias a un partit 'independentista', ara el Parlament ha fet una llei que farà que sigui menys sobirà. Per a consultar qualsevol cosa als ciutadans de Catalunya, haurà de demanar sempre permís a Madrid.
Encara algú dubta que els dirigents d’Esquerra s’estan suïcidant?
La direcció d’Esquerra ha trepitjat tantes línies vermelles que semblaria que era impossible que ho fes un altre cop. Doncs ara n'acaben detrepitjar una altra. Algú tenia dubtes que aquesta llei no serviria per a res o, pitjor, servirà perquè el Parlament es lligui de mans per no poder avançar cap a la independència?
S'ha de ser innocent per creure els sopars de duro que volia vendre la direcció d'Esquerra. Des del primer dia estava clar que aquesta llei no serviria per poder fer cap referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. El més greu era que primer en Puigcercós quan estava a la conselleria i després l’Ausàs varen fer bandera d’aquesta llei per justificar que Esquerra es mantingués al govern, empassant-se tots els gripaus espanyolistes que el PSC-PSOE els feia menjar: Invasions de competències de la Generalitat amb la llei de dependència, espanyolització de TV3 iCatRadio, tercera hora de castellà emmascarada amb l’autonomia de cada centre educatiu, TV3 tancada al País Valencià i restriccions per a les Illes i a la Catalunya Nord, acord de finançament que legitima l’espolifiscal...etc.
Us en recordeu, companys defensors de l'estratègia d'Esquerra, quan deieu que calia mantenir-se al govern malgrat totes aquestes línies vermelles trepitjades només per donar temps a aquesta llei deconsultes? Ara què dieu? Ha valgut la pena tot plegat?
Però el més greu de tot, és també la direcció d’Esquerra ha utilitzat la llei de consultes per justificar per dos cops el seu vot en contra de la ILP per demanar que es convoqui un referèndum vinculant. Deien que era irresponsable presentar-la, perquè calia esperar que fos aprovada la llei de consultes al Parlament que ells impulsaven. Asseguraven en veu baixa, que aquesta llei permetria convocar referèndums per l’autodeterminació des del Parlament. Titllaven als que havien presentat la ILP com uns irresponsables.
Si amb això no n'hi havia prou, el mateix Puigcercós el 13D deia, davant de les càmeres de TV3, que proposaria al Parlament la convocatòria d’un referèndum vinculant.
Però quan Esquerra va tornar a votar unes setmanes després, junt amb el PP, PSC, CiU i Iniciativa-Esquerra Unida, en contra la ILP que demanava que és convoqués un referèndum vinculant, adduint que anava encontra a les competències del Parlament, Esquerra ja estava reconeixent que el Parlament no podria mai aprovar una llei de consultes que permetés fer referèndums.
Si encara hi havia algú tenia l’esperança que al final Esquerra es trauria un conill del barret i la llei permetria convocar referèndums per l’autodeterminació, llegiu aquesta notícia a l’Avui.cat: El PSC afirma que la llei de consultes no permetrà fer cap referèndum independentista
Es pot tenir tanta barra,es pot mentir tan descaradament i no haver-ne de patir conseqüències?
Jo penso que és impossible que els votants d’Esquerra, sobretot els que no tenen el cul llogat, continuin votant-los. La direcció d’Esquerra, amb aquesta llei, s’ha acabat de lligar la soga alcoll i com més avancem, ells mateixos se l’aniran estrenyent.

10 de febr. 2010

GESTIONAR EL PRESENT...

Aquest es el problema , viure a costelles del ERARI PUBLIC , nomes faltaría que no gestionéssim diàriament el present , individualment ia ho fem en cada moment , diàriament fem política . El problema comença quan sorgeix algun president defensant els interessos particulars de partit , dient que ell i d’altre gent ens gestionaran el present i futur polític i econòmic , que ells no perden l’horitzó , que ells de tant en quant van a la platja i miren mar endins i es pregunten : allò del fons , on es perd la vista es l’horitzó? No es necessari que ens diguin que es preocuparan pel futur de tots nosaltres des de qualsevol poltrona atisban amb la ma damunt dels ulls la llibertat “terra , terra” ( dons gracies no )

En el moment de començar la nostra ultima singladura com a colònia , va aparèixer un home nou! No es va atrevir a dir-nos a tots nosaltres que com badocs esperàvem les paraules màgiques , el mana , “ CATALANS JA SOC AQUI , ves per on , en aquell moment ens va enlairar per art de màgia a la categoria de ciutadans de les estepes castellanes , li van permetre dir-nos “ ciutadans de Catalunya” ia soc aquí , ves per on en aquest moment varem deixar de ser polacos, per convertir-nos en ciutadans dels colonitzadors , desprès han aparegut altres essers , com a la pel·lícula “LA GUERRA DE LAS GALÀXIES” , varem arribar a l’època del peix al cove , mira que be ! ia podíem menjar de les engrunes que ens deixaven recollir els nostres espoliadors i amb un escuradents a la boca , plis-plas! , a la època del federalisme fins i tot sense pensar semblava possible un dialec amb els nostres amos , ens varem il·lusionar , seriem igual a ells , deixaríem de ser ciutadans de Catalunya, pesant a esser ciutadanos espanyoles , ens donarien de menjar a dojo , per continuar espoliant-nos ( que no es exacte la paraula) treballen per el seu benefici , Il·lusos teníem que creure que érem lliures , les paraules màgiques ESTAT FEDERAL , la solució. la gallina sempre amb les urpes protegint el boti , aquí comencen a jugar d’altres individus. ( no tenien majoria ) varen tenir que repartir menjadora. Els esquerrans si varen apuntar , em arribat a l’època de la “puja fina” , cada vegada mes pobres i al damunt mullats ! , es que son de pedra picada , es que anirem a la metròpoli a marcar paquet , es que el mes calent es a l’aigüera , etc..., nacionalistes , catalanistes, pactistes , i una muntanya de “istes”.

Ara ja fan propaganda encoberta per el futur immediat ( El punt, diumenge 24 de gener de 2010 ) diuen el dia que seran majoria ia proclamaran no se que , ara no es el cas , que tenim 21 diputats , que de moment estan molt be , que el dia que ni hagi 68 en començaran a parlar “ es propi de tot home imbecil fer-se d’astut” ( Georges Courtelaine, 1858-1929) per veure si en aconsegueixen 69 un bon numero ! es beu que es el millor, com que no es així , ells estan col·laborant amb els colonitzadors “ no tenim que perdre l’horitzó”, m’entres ens el fan buscar a nosaltres , ells ajuden a empobrir el país , des de la seva òptica en diuen “GESTIONAR” , quina paraula en boca d’un pactista! Que es conforma en portar els comptes de la colònia , perquè no expliquen al poble que cada vegada que van a la metròpoli a rebre ordres per la governabilitat retornen a la colònia acollonits , perquè reben aquest tracte tant personal , que si teniu un bon estar a casa vostra , que si falta alguna cosa “ellos “ es la faran arribar “vosotros a recaudar y obedecer”, no teniu... com es diu allò... que tenen ells... els colonitzadors com en deien... Criadilla?

Perquè no expliquen al poble que a partir d’ara quan anirem a votar a les autonòmiques , no serà anar a votar, serà un referèndum, si tots volem, si a la població ens expliquen un bon pla de nació, tornarà a existir , nomes es tracta de votar a una candidatura transversal ( ni dretes ni esquerres) independent i catalana, no valen les paraules catalanista-unioniste , nomes serveix la paraula CATALUNYA

Ara es l’hora, anar a votar tots a una per la desconnexió per perdre de vista els espoliadors de dintre i de fora de la nostra futura nació.

Votar tots a una , es fer un referèndum , es obtindré la majoria de diputats , no fa falta el vist i plau dels colonitzadors , mai cap opressor a donat la llibertat , desconnectem mitjançant les urnes , tots a una , deixem de ser catalanistes , siguem valents , votem en les properes eleccions autonòmiques per un govern de la nació catalana .

D’ara en endavant , naturalment “catalans”

LO CODOL