16 de des. 2009

Entrevista a Joan Carretero


Joan Carretero: "Si CiU i ERC donen suport a les consultes, també ho haurien de fer al Parlament"

15-12-2009
Joan Carretero, president de Reagrupament, s’ha pronunciat avui sobre la iniciativa legislativa popular per l’autodeterminació que va presentar dilluns al Parlament Carles Móra. “Tal com van les coses, sembla que el Parlament no l’acceptarà. S’ha de ser clar. No es pot enredar la gent. Si CiU i ERC donen suport a les consultes populars, també ho haurien de fer al Parlament. Per tant, són majoria per poder tirar endavant aquesta iniciativa”.Carretero, que ha estat entrevistat per Jordi Basté a El món a RAC1, ha reiterat la seva voluntat de construir el país únicament amb les forces pròpies: “El catalanisme clàssic ha mort. Nosaltres passem olímpicament d’anar a negociar amb Madrid. Hem de fer com si no hi fossin. No hem de demanar permís a ningú, hem de decidir nosaltres”, ha dit.
Joan Carretero ha definit el referèndum del dia 13 de desembre com “un èxit esclatant”, i com “l’inici d’un procés absolutament imparable que ens ha de portar a aconseguir que aquest país sigui normal, un estat lliure”. En base al referèndum, “hi ha un sector important de la població que vol la independència del país i és una minoria qui no la vol”. Pel que fa a l’organització de la consulta, s’ha negat a entrar en polèmiques: “Com en qualsevol activitat humana, hi ha coses que es poden millorar i tenim temps per millorar-ho”.

Joan Carretero ha reiterat la seva opinió que, tenint en compte les competències actuals de la Generalitat, la institució més important de Catalunya és el Barça. “Continuo pensant que ser president del Barça és més important que el de la Generalitat” i ha posat com a exemple el tracte rebut per una delegació del Govern a Copenhaguen: “Si allà hi va el president del Barça, entra per la porta gran, sense haver fet cua. Per desgràcia del nostre país, no som res a escala internacional”.

Carretero també ha expressat que ha mantingut contactes amb el president del FC Barcelona, Joan Laporta, i amb el batlle d’Arenys de Munt, Carlés Móra, per formar una gran coalició capaç d’aspirar a la majoria absoluta a les pròximes eleccions al Parlament. “Estic convençut que si al final Laporta fa el pas cap a la política ens entendrem. Si fa política anirà amb Reagrupament o Reagrupament anirà amb Laporta”, ha dit. Les converses en aquesta direcció estan avançades: “Fa un temps em vaig reunir amb Joan Laporta, cara a cara, sols. Vam quedar que compartim una visió determinada del país i allò que li cal: tenir un estat propi”. “Jo li vaig proposar unir-se a Reagrupament. Em va dir que la seva prioritat era dirigir el Barça i que, a hores d’ara, no podia comprometre’s amb res més que no fos el Barça”.Per Carretero, “l’ideal seria que poguéssim anar junts: volem fer majoria absoluta” i ha criticat la situació política actual: “El país necessita un canvi radical en la composició del Parlament perquè això està podrit.” Un dels eixos vertebradors d’aquesta candidatura seria Carles Móra, que, sense ser encara associat, ja ha manifestat en diferents ocasions que l’ideari de Reagrupament coincideix cent per cent amb el seu. Joan Carretero ha anunciat que no té cap inconvenient a no ser el cap del cartell a les eleccions a fi de sumar esforços. “Jo faria un pas enrere per Joan Laporta i per moltíssim altra gent, i si Carles Móra fos el nostre candidat em semblaria fantàstic”, ha dit. Segons les seves paraules, Reagrupament anunciarà a la primavera el seu candidat a la presidència de la Generalitat.El president de Reagrupament ha blasmat les crítiques que s’adrecen a Laporta des d’alguns sectors: “Quan els presidents del Barça eren espanyolistes o, fins i tot, del PP, ningú deia res. Es veu que això deu ser més normal. En canvi, quan el president del Barça fa manifestacions per la independència de Catalunya, es diu que no pot fer política. És fantàstic que el president del Barça sigui independentista!”.

15 de des. 2009

LA PUNCHA DE LA CADIRA



Els màxims dirigents de Convergència, Esquerra i Unió han coincidit avui a expressar el seu rebuig a la Iniciativa Legislativa Popular que ha estat presentada aquest migdia al Parlament de Catalunya per membres de la Coordinadora Nacional de les consultes per la Independència encapçalats per l'alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra. Aquesta iniciativa planteja, després de la jornada del 13-D, la necessitat que el Parlament convoqui un referèndum oficial.
Puigcercós: "No es pot posar el carro davant dels bous".
En declaracions al programa "Els matins", el president d'Esquerra, Joan Puigcercós, considera que convocar un referèndum des del Parlament és "posar el carro davant dels bous", atès que hi ha convocades consultes al febrer i a l'abril en altres municipis, malgrat que són els mateixos presentants de la ILP els principals promotors d'aquestes consultes.
Puigcercós, partidari ara d'esperar la sentència del TC, malgrat dir el contrari el 13-D
El president d'Esquerra també considera ara que cal esperar la sentència del Tribunal Constitucional, cosa que es contradiu directament amb les declaracions que va fer ell mateix durant el 13-D, en què va manifestar que "avui -13 de desembre- és completament intranscendent el que pugui dir el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut".
Pelegrí: "CiU no proposarà cap referèndum ni en aquesta ni en la propera legislatura"
Per la seva banda, des de Convergència i Unió, Artur Mas, en declaracions a TV3, no veu possibitats que tiri endavant la iniciativa legislativa popular per promoure un referèndum vinculant, tot i que veu prou significativa la participació que es va registrar. Josep Maria Pelegrí, d'UDC, encara ha estat més explícit i ha assegurat que CiU no proposarà un referèndum oficial ni en aquesta ni en la següent legislatura "perquè s'ha d'evitar el fraccionament de la societat catalana'". En declaracions a Lleida, ha indicat que cal preservar el valor de la unitat de Catalunya.
Montilla: "Són consultes organitzades per sobiranistes i independentistes i hi han anat a votar sobiranistes i independentistes"Finalment, també hi hagut el posicionament del president de la Generalitat, José Montilla, el qual participa aquest dilluns en la cimera de presidents de comunitats autònomes convocada per Rodriguez Zapatero. Montilla ha tret representativitat i significació als resultats de les consultes del 13-D, en afirmar que les votacions d’aquest diumenge són "organitzades per sobiranistes i independentistes i hi han anat a votar sobiranistes i independentistes". Les declaracions de Montilla no constitueixen cap sorpresa i segueixen la línia de menystenien de les consultes, malgrat manifestar respecte per als ciutadans que hi han participat. En

28 de nov. 2009

els falsos arguments dels immobilistes

L'actual sistema de finançament de les comunitats autònomes té moltes resistències a ser reformat, sobretot per part dels representants polítics i socials d'aquells territoris que ara gaudeixen d'una situació de privilegi i que reben més diners dels que els tocarien amb un model que fos just i equitatiu. Un dels arguments que esgrimeixen els immobilistes és que no hi ha cap discriminació fiscal de Catalunya, perquè qui paga impostos són les persones i no els territoris i, com a conseqüència, els contribuents catalans són tractats per Hisenda exactament igual que els contribuents de qualsevol altre lloc. La falsedat d'aquest argument és que ignora deliberadament que l'activitat econòmica del govern de l'Estat és dual, no només recapta impostos, sinó que també realitza despeses. L'afirmació de l'argument anterior només té en compte el vessant dels ingressos de l'Estat i deixa de banda la seva despesa; ignora el territori on es materialitza i on es localitzen els perceptors dels seus pagaments. És una visió esbiaixada i els qui la utilitzen no són neutrals respecte al tema analitzat: fan servir aquest argument de manera demagògica per manipular els ciutadans de bona fe.
La forma correcta de fer l'anàlisi de la incidència territorial de l'activitat econòmica de l'Estat és tenint en compte simultàniament tant els ingressos com les despeses. Això es fa mitjançant les balances fiscals, que és l'instrument comptable que es fa servir a Alemanya, els EUA, el Canadà i Austràlia. L'any 2008, s'estima que el dèficit fiscal de Catalunya es va situar al voltant de 21.000 milions d'euros. És evident que l'Estat espanyol no tracta a tots els ciutadans igual des del punt de vista de la despesa.
Els catalans no hem de tenir por de la resposta d’Espanya a la declaració unilateral de Independència del Parlament de Catalunya. Espanya no pot respondre violentament perquè això suposaria aïllar-se del concert internacional i de la Unió Europea. Reagrupament és una associació i no un partit tradicional perquè això li permet garantir un ampli espectre social d’associats i una estructura organitzativa molt lleugera que eviti haver de dependre d’hipoteques de qualsevol tipus. l’Associació recolzarà aquell partit o coalició de partits que defensin els 2 eixos fundacionals de Reagrupament i que serà indispensable que ho ratifiquin els seus associats en votació.

22 de nov. 2009

SENSE CREDIBILITAT



El model de finançament de les autonomies de règim comú espanyoles no compleix cap dels requisits que caracteritzen el federalisme fiscal:
- Ordinalitat, consistent en que els territoris no perdin llocs en el rànquing de PIB per càpita que ocupen abans de la redistribució dels ingressos provinents dels impostos un cop s’aplica el sistema de finançament (criteri que figura a l’Estatut i era un dels grans objectius del tripartit a la negociació).
- Transparència, que els criteris de repartiment siguin clars. En el finançament pactat són ambigus, ningú sap exactament que li tocarà, i els guanys que proclamen les diverses autonomies sumen més de 14.000 milions, quan l’Estat en cap cas en posarà més d’11.000 (xifra que, a més, no ha confirmat).
- Limitació de la solidaritat, que a Alemanya el Tribunal Constitucional va situar al 4% del PIB, i a altres països federals del món se situa entre el 2% i el 5% del PIB. A Catalunya, el dèficit fiscal se situa en el 10% del PIB, que, sumat als del País Valencià i de les Illes Balears, situa els Països Catalans com el territori més espoliat fiscalment del món occidental.
Com a conclusió, és inútil emprendre nous processos de millora del finançament amb un Estat que no està disposat a negociar un sistema realment just i solidari, i que només amb la independència cessarà el brutal espoli fiscal al qual ens veiem sotmesos els catalans.
El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents. En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: "Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde".Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris:
1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació del sistema de finançament. El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea. El nou model de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple, l'Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l'Estat del que paguen d'impostos.3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.

En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.L'actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 euros a l’any per persona.

6 de nov. 2009

CANVIS PROFUNDS




Guardo intactes a la meva memòria les imatges del míting que Josep-Lluís Carod-Rovira va protagonitzar a Valls el febrer del 2004. Acabat de retornar del seu viatge a Perpinyà, tot just dimitit com a conseller en cap, en mig de l’acarnissament contra ell per part de la caverna mediàtica espanyola, el llavors líder de l’independentisme català fa sobreeixir el Centre Cultural Municipal de la capital de l’Alt Camp amb 1.400 persones per sentir la seva vibrant oratòria, en el que les cròniques van definir com l’acte polític més multitudinari celebrat a Valls des del final del franquisme. Parla d’independència, de mans netes, de rebel·lia, d’aire fresc. Un mes més tard, la candidatura que encapçalava Carod va obtenir els millors resultats que el seu partit mai no havia obtingut en unes eleccions des del temps de la República: 650.000 vots i 8 diputats a les Corts Espanyoles. Molts tocàvem el cel amb la punta dels dits, i ens imaginàvem que, en les següents eleccions al Parlament de Catalunya, l’independentisme que Carod liderava podria disputar el lideratge electoral a convergents i socialistes. Faig avançar a tota velocitat la pel·lícula de la meva memòria fins al 4 de novembre d’enguany. Un Carod que no recorda ni vagament aquell que més de cinc anys abans estava al zènit de la seva carrera política fa una conferència en què augura “canvis profunds”. No concreta gaire, però algunes de les frases que se’n destaquen (“projecte nacional no nacionalista”, “construir la nació des de l’esquerra”, i la ja clàssica apel·lació al “patriotisme social”, aquell gran concepte) em recorden vivament el llenguatge que els socialistes catalans han vingut utilitzant des de fa tres dècades. Comparo les dues imatges. Està clar que Carod parla amb coneixement de causa. El Carod del 2004 no té res a veure amb el d’ara. Ha “canviat profundament”, és evident. Només una cosa es manté immutable: vol seguir fent política professional, per descomptat. Tornar a fer de filòleg no és una opció. Com va dir no fa gaire, “qui està en política des dels 12 anys, no se’n vol retirar als 57”, com si fos un sil·logisme irrefutable. Es veu que amb 45 anys no n’ha tingut prou, l’home. Torno a Valls. Dimarts, 3 de novembre. Qui fa un acte polític a la ciutat és Joan Carretero. El Teatre Principal s’omple per la presentació de Reagrupament. Parla d’independència, però sobretot d’aprofundiment en la democràcia: de llistes obertes, de transparència en els comptes públics, contra l’acumulació de càrrecs i el nepotisme i a favor de la limitació de mandats…Veig molts dels que érem, fa cinc anys i mig, al míting de Carod. Torno a veure l’espurna de la il·lusió en les seves mirades. Em ve al cap la butlleta d’adhesió d’un associat. “No ens enganyeu”, suplicava a l’apartat d’observacions. Segur que era dels que es va il·lusionar amb Carod. Segur que és dels centenars de milers als quals el “canvi profund” de Carod ha decebut. Segur que estava desenganyat amb la política. Segur que Reagrupament l’hi ha tornat a fer creure, però no pot evitar l’ombra del dubte: ja se sap, gat escaldat… No, company. No t’enganyarem. Joan Carretero no t’enganyarà. Els que hem treballat de fa anys al seu costat t’ho garantim. Es creu el que diu. Predica amb l’exemple. No és autoritari, no creu en els aparells tancats dels partits, ni en les capelletes. Té les idees clares però valora la discrepància i la pluralitat d’opinions. Practica la democràcia sense cap por. Escolta els experts en els diferents temes abans de prendre decisions. És d’una integritat personal incorruptible. I els que som al seu costat hi som precisament per aquests valors. Nosaltres sí que estem pels “canvis profunds” en la forma de fer política, i en els seus continguts. No t’enganyarem, company!


escrit per ALBERT PEREIRA

14 d’oct. 2009

FALTA MENYS

REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA

JUNTA DIRECTIVA

PRESIDENT
JOAN CARRETERO I GRAU ( PUIGCERDA

VICEPRESIDENTA – ÀREA DE RELACIONS EXTERNES
RUT CARANDELL I RIERADEVALL ( BARCELONA )

SECRETARIA
SANDRA LOMAS PENA ( TARRAGONA )

TRESORER – ÀREA ECONÒMICA
ANGEL FONT CATALAN ( BARCELONA )

ÀREA ORGANITZATIVA
EMILI VALDERO I MORA ( BARCELONA )

ÀREA D’OBJECTIUS FUNDACIONALS
JAUME RENYER ALIMBAU ( VILASECA )

VOCAL
IMMA BELLAFONT I SANTIES ( VIC )
VOCAL
IMMA PRAT I SALVANS ( SAN VICENÇ DELS HORTS )
VOCAL
LAIA CUBELLS ESTEVE ( TORREBESSES )
VOCAL
FRANCESC ABAD I ESTEVE ( REUS )
VOCAL
ALBERT PEREIRA I SOLE ( LA SECUITA )
VOCAL
CARLES BONAVENTURA I CABANES ( GIRONA )
VOCAL
NARCIS RIBES I BESALÚ ( GIRONA )
VOCAL
ESTHER PONSA I BOU ( BARCELONA )
VOCAL
XAVIER PALET FARRERO ( BARCELONA )
VOCAL
JOSEP SORT I JANÉ ( BARCELONA )
VOCAL
JOSEP ANTON NUS I TORM ( TREMP )
VOCAL
ROGER GRANADOS I WERHLE ( BARCELONA)

El reglament d'organització i funcionament de REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA , diu
que la junta directiva ha d'estar fomada per 30 membres , els 12 restants han de ser proposats per les respectives assemblees territorials de VEGUERIA, que es la distribució natural del nostre pais.
INDEPENDENCIA.

1 d’oct. 2009

CONSULTA POPULAR ( refèrendum )






La consulta popular (referèndum) del municipi d’Arenys de Munt , ha tingut un gran ressò mediàtic , tan al nostre país , com a la resta de l’estat espanyol , i de retruc encès la metxa del procés independentista a nivell de consulta popular a diversos municipis de Catalunya , on s’han presentat mocions en els ajuntaments per tal de determinar quin es el recolzament municipal a les iniciatives d’entitats locals , o grups de persones que desitgin portar a terme la consulta popular en el municipi.
Significatiu es el cas del municipi de Montblanc ( Conca de Barbera ) on es va aprovar per majoria donar suport a la consulta , amb l’abstenció del regidor del PP , i el vot en contra del regidor d’independents per Montblanc , cal esmentar que l’alcalde del municipi es d’ERC i que governa amb minoria.
A Tarragona ciutat la moció no va ser aprovada , donat que el govern municipal de la ciutat esta en mans dels socialistes (PSC) , el que evidencia un cop mes el tarannà unionista del socialistes de Catalunya.
La pagina web d’ERC de Mont-roig del Camp ( esquerra.cat / mont-roigcamp) el dia 16-09-2009 que el regidor Ferran Pellicer assistirà a la convenció pel dret a decidir , i acaba dient “ mentre decidim una estratègia conjunta sobre la convocatòria del referèndum, donaren suport a qualsevol iniciativa com la d’Arenys de Munt que es vulgui realitzar al municipi” el que porta a plantejar-ne tot una sèrie de qüestions o preguntes
1º En els municipis esmentats anteriorment l’iniciativa a sorgit del propi ajuntament.
2º Que vol dir “estratègia conjunta” ,ho es que tots els municipis son iguals i per tots serveix el mateix sistema d’actuar. La idiosincràsia de cada municipi es diferent , i per tant la forma d’actuar a d’esser diferent.
3º Tenen por d’enfrontar-se als seus companys de consistori presentant la moció , i esperen que alguna entitat prengui l’iniciativa.
4º En cas de portar a terme la consulta s’hauria de fer en tot el municipi o nomes en el nucli de Mont-roig ( tots sabem que de fer-ho en tot el municipi el resultat es clar)
5º per motivar la participació de tota la ciutadania potser seria bo invertir la pregunta , en comptes de preguntar , VOLS L’INDEPENDENCIA DE CATALUNYA , es podia preguntar , VOLS CONTINUAR AMB ESPANYA .
6º A que estan esperant els regidors d’ERC , un partit clarament independentista ,amb el suport de tots els militants,a presentar la moció al ple municipal
Dona la sensació que tant els regidors com el directius de la secció local d’esquerra estan mes preocupats en conservar el seu estatus , que de dur a terme allò que diu la declaració ideològica del partit.

Aquest escrit a estat enviat per un seguidor del bloc , i publicat integrament tal qual ens ha arribat.

18 de set. 2009

VOLUNTAT POPULAR



El diumenge 13 de setembre passarà a la història de Catalunya. El poble català, escenificat en el poble d’Arenys de Munt, ha mostrat a tot el món que vol exercir el dret d’autodeterminació (un dret reconegut per l’ONU i que, encara que sembli mentida, també ha ratificat l’Estat espanyol). Ho ha fet de la millor manera, votant democràticament en un referèndum.

L’Estat espanyol, en aquest cas el govern del PSC-PSOE, incomplint aquest dret universal dels pobles a l’autodeterminació, ha fet tot el possible per impedir-ho, fins a l’extrem de permetre una manifestació feixista per mirar d’acollonir els ciutadans, com també d’amenaçar l’Ajuntament d’Arenys de Munt d’inhabilitació i penes de presó si donava suport a la consulta.

Davant d’aquests fets, encara hi ha algú que cregui que els catalans no som una colònia ocupada pels espanyols? Encara hi ha algú que pensi que és possible l’encaix a Espanya?

Per mi, tot el que ha succeït els darrers anys, amb l’Estatut, el finançament, la sentència del TC que aviat sortirà i el que està passant a Arenys, és la confirmació fefaent que Espanya no té cap intenció de donar cap oportunitat perquè els catalans puguem ser ciutadans amb els mateixos drets que el poble castellà. Espanya està basada en tots els trets culturals i històrics del poble castellà i tal com diu la seva Constitució, només hi ha una nació: l’espanyola, és a dir, la castellana. Per Espanya, els catalans som una colònia i com a tal som i serem tractats sempre.

Per tant, demanar el reconeixement de la nació catalana dins d’Espanya és impossible i per molt que diguem en manifestacions que “Som una nació”, pels espanyols i també a la resta del món, això té tan poca validesa jurídica com dir que som marcians.

Com que no som reconeguts com un poble diferent, negociar amb Espanya més autogovern que la resta de l’Estat és una fal·làcia. Quan des dels partits catalans parlamentaris diuen que negociaran amb el govern espanyol per aconseguir el concert econòmic o més traspassos o una llei de normalització lingüística a favor del català i en detriment del castellà, o l’oficialitat del català a Europa, o el reconeixement de les seleccions esportives catalanes, són només enganys per perpetuar la situació actual de colonització. ¿Algú pensa que si per una consulta feta per una entitat cultural privada en un petit poble del Maresme els espanyols han posat tota la maquinària de l’Estat per impedir-la, a l’hora d’aconseguir el més mínim bri real de sobirania per als catalans ho deixaran fer? Amb sort, només ens donaran més descentralització administrativa, però mai res que ens pugui dotar d’instruments per aconseguir més sobirania.

Els partits que prometen que ho aconseguiran, menteixen i ho saben.

Però aquests mateixos partits, que per cert han enviat destacats membres a Arenys de Munt a fer-se la foto, tenen l’oportunitat de deixar de mentir. Ara aquests partits poden aprofitar l’exemple que han donat els seus coreligionaris a l’Ajuntament d’Arenys i unir-se per demanar que al Parlament de Catalunya, es faci el mateix: Que rectifiquin i admetin la ILP que Deumil.cat i el CeL vàrem presentar avalats per més de 10.000 signatures i que la Mesa del Parlament va rebutjar. Una ILP que proposava fer el 2010 la mateixa consulta amb la mateixa pregunta d’Arenys de Munt a tots els ciutadans de Catalunya.

Ho faran? No, estic totalment segur que els actuals dirigents d’ERC, de CiU i d’Iniciativa mai no seran prou valents i patriotes com han estat els seus companys de partit d’Arenys de Munt. Ara s’omplen la boca de discursos, es fan fotos i miren de sortir als diaris fent declaracions. Fins i tot, alguns demanen que tots els ajuntaments de Catalunya facin el mateix que Arenys de Munt. Tot això per als dirigents dels partits catalans no té cap cost, és gratis. Ells hi posen la cara per la foto, els catalans de cada poble, hi posen la pell.


La resposta catalana només serà realment efectiva per a Espanya i a la resta del món si es fa des del Parlament de Catalunya, cambra de representació política de tots els catalans i per això cal treballar de valent per fer realitat una candidatura plena de patriotes, disposats si cal anar a la presó, que votaran el 2010 a favor de la declaració unilateral d’independència de Catalunya.

Si no fem, serà trair l’exemple que han donat els milers de ciutadans d’Arenys, els deu mil que varen venir a Brussel·les i els centenars de milers que s’han manifestat per Barcelona

Per cert, quan es dura a terme una consulta popular al nostre municipi per l’independencia de Catalunya ? , seria bo saber que en pensen els nostres convilatants del tema, tot i reconeixen les dificultats d’organitzar un esdeveniment com aquest , per la dispersió del nostre municipi , seria positiu conèixer que en pensa la gent de Mont-roig , almenys els partits que s’anomenen independentistes tindrien una base per redreçar la seva estratègia independentista , especialment Esquerra , que a mes de dos regidors en l’equip de govern tenen 31 militants mes , en total 33 militants , dades que publiquen en la seva pròpia pagina web (esquerra.cat/mont-roigcamp), a que estan esperant per dur a terme la consulta , ho es que son militants del partit per altres qüestions? Ho com ia es habitual esperen que el partit els digui el que han de fer i com ho han de fer.

Endavant les atxes!!


16 de set. 2009

CODI DE CIRCULACIÓ



La Crónica anglosaxona del segle X és el document mes antic en el qual apareix el terme Scotland ( Escòcia ), es un dels quatre països constituents del regne unit . Juntament amb Anglaterra i Gal-les, forma part de la illa de la Gran Bretanya

El Regne d’Escòcia va ser independent fins el 1707, data en la qual es va signar l’Acta d’unio amb Anglaterra, per crear el Regne Unit de la Gran Bretanya . La unió va suposar cap alteració del sistema legal propi d’Escòcia, que des de llavors ha estat diferent del de Gal-les, Anglaterra i Irlanda del Nord pel que és considerada al dret internacional com una endidat jurídica pròpia. La pervivència d’unes lleis pròpies, i d’un sistema educatiu i religiós diferenciat formen part de la cultura escocesa i del seu desenvolupament al llarg dels segles.

Sorgit el segleXIX, l’independentisme escocès ha guanyat influencia des de finals del segle XX ; representat per l’Scottish Nacional Party ( SNP “Partit Nacional d’Escòcia “) que treballa per la independencia d’Escòcia i va obtenir la majoria simple al parlament escocès a les eleccions del març de 2007 .
En l’actualitat el parlament escocès ha presentat una proposta de referèndum per l’independencia que has dura a terme l’any 2010.

El govern de Tony Blair ( fa 10 anys ) va impulsar un procés d’autogovern per tal d’afeblir la pretensions independentistes dels escocesos . Es curiós que alguns dels arguments dels laboristes i conservadors britànics , siguin calcades filparranda amb les que els socialistes i conservadors espanyols utilitzen en contra de l’independencia de Catalunya

Les autoritats britàniques diuen que una Escòcia independent quedarà aïllada i empobrida.

Les autoritats espanyoles diuen que la constitució no reflexa el procés independentista , utilitzen la constitució com si fos el codi de circulació , per sancionar als que no el respecten , quan dona la impressió que segons la mateixa i en un procés democràtic, tindria que esser per donar cabuda a totes les formes de llibertat als pobles que la demanin , en el nostre cas ens les van abolir l’any 1714 , pasan a ser súbdits d’una corona que mai ,mai , ens l’ha respectat ni amb l’actual “codi de circulació” . Quina llàstima tenir politics pactistes en lloc d’independentistes.

LO CODOL.

7 d’ag. 2009

CONCLUSIONS D'UN INDEPENDENTISTA

Primer. Entre les persones independentistes, n’hi ha que pensem que per sortir de la ratera on ens trobem -el marc autonòmic espanyol-, ja no valen les solucions que ofereixen els partits catalans parlamentaris i pensem que hi ha només una opció: Fer la candidatura transversal i el màxim d’unitària per a poder proclamar la independència al Parlament de Catalunya.
Segon. Per aconseguir que la candidatura entri amb força al Parlament, caldrà fer tot el possible per re-agrupar els diferents independentistes que estan repartits en tots els àmbits de l’eix polític, però sobretot els que darrerament s’estan abstenint perquè estan desencantats amb la política catalana. Per això Reagrupament, a part de la proposta independentista, aposta per la regeneració política.
Tercer. La proposta que ofereix Reagrupament és, ara per ara, l’única que està treballant per aconseguir el màxim nombre independentistes, independentment de la seva ideologia i procedència, per a fer possible la candidatura. La captació d’associats s’està fent sempre a nivell individual i no a nivell de grups o partits.
Quart. Existeixen altres grups o associacions fora dels partits parlamentaris actuals que tenen com a objectiu aconseguir la independència. Alguns ja s’han apuntat a títol individual a Reagrupament, com PRC, Estat Català i d’altres no. Aquests darrers perquè no volen participar-hi si no és en forma de coalició. Aquí podem destacar CA que, amb una altra proposta i una filosofia de projecte diferent de Reagrupament, estan a favor que hi hagi al Parlament un partit independentista, concretament el seu amb el nom de Força Catalunya.
Cinquè. Des de l’òrbita de CiU, hi ha Sobirania i Justícia, que estan en desacord amb la postura ambigua de la direcció de CiU vers la independència. Però ara per ara, creuen que poden fer canviar la direcció de CiU perquè es posicioni a favor de la independència, igual que personatges reconeguts independentistes com l’Àngel Colom i en López Tena. De moment, cap d’ells no ha mostrat interès a deixar de donar suport a CiU en les properes eleccions i, per tant, no poden ni volen anar a favor de la candidatura.
Sisè. Dins d’ERC hi ha Esquerra Independentistes, que, malgrat que també estan totalment en desacord amb la direcció d’ERC, pensen que des de dins d’aquest partit poden fer que ERC deixi el seu sucursalisme amb el PSOE per apostar directament per la independència i per tant no poden ni volen anar a favor de la candidatura.
Setè. Reagrupament no està constituït com a partit ni com a agrupació d’electors i no pot parlar de pactes ni encara menys de coalicions. Només després del congrés al principi de l’octubre pot començar a fer-ho. Un congrés o assemblea on s’hauran d’aprovar moltes coses com l’estratègia de com ens presentem a les eleccions (és a dir, sols com a partit, com a agrupació de electors o coaligats amb altres, etc), com s’elegiran els càrrecs electes, com es reglamentarà les votacions dels càrrecs electes en el Parlament, els estatuts de l’associació…etc.
Vuitè. Reagrupament, segons una majoria dels comentaris rebuts, no està acabant de ser vist com un moviment transversal, malgrat que els seus membres així ho siguin, ja que el seu cap i la majoria de la direcció provisional provenen d’Esquerra i també pel fet de fer servir un nom que es va fer servir com a grup alternatiu a la direcció dins d’aquest partit.
Novè. Reagrupament, quan arribi el moment, haurà de coaligar-se amb les altres forces que també estiguin d’acord a fer la candidatura El problema serà si existirà aquesta possibilitat en el sentit que, per a poder pactar, cal que hi hagi una altra part disposada a fer-ho sense exigències de protagonisme en desacord amb la seva aportació a la coalició i amb voluntat de sumar per fer més forta la candidatura.
Desè. Tant Joan Carretero com la direcció provisional de Reagrupament, si no aconsegueix prou nombre d’associats i suport per crear la candidatura en un temps determinat, ha dit que es deixarà via lliure que uns altres patriotes ho intentin, atès que en aquest supòsit, no hauran estat capaços d’engrescar i convèncer la societat catalana que aposti directament per la independència en aquest moment que es pensa que és clau per l’esdevenidor de Catalunya.

Visca la Terra!
Endavant Candidatura independentista pel 2010!

3 d’ag. 2009

LES MISÈRIES D’UN PAIS
De Jove sempre havia pensat que les persones més ben preparades i sobretot honrades eren les que haurien d’estar al capdavant de les institucions. En la meva escala de valors, tenia gravat al cervell que els que exercien algun càrrec de responsabilitat , sigui política o acadèmica , mereixien tot el meu respecte no només perquè fos de bona educació , sinó perquè eren persones que s’ho valien per la seva trajectòria prèvia abans de ser anomenats per al càrrec. Potser era l’educació que havia rebut , o potser l’exemple que havia vist a casa meva , però per mi , una persona gran i amb càrrec era perquè s’ho mereixia i no per altres circumstàncies
Amb el temps , vaig començar a veure que no necessàriament havia de ser així . Desprès al meu poble , quan vaig entrar de ple a fer el que jo sempre he anomenat política d’aficionat , de seguida em vaig adonar que els meus esquemes mentals estaven equivocats. Per si hi ha algú que no sap què vol dir política d’aficionat , per mi és la política que fan persones que no cobren cap sou expressament per fer-la , és a dir , que no és feta per un polític professional.
En aquells temps , al meu poble , només hi havia un professional de la política , l’alcalde . Els altres regidors amb cartera cobraven un sou molt minso ( o no cobraven res ) ja que es considerava que no era un feina que requerís dedicació a temps complet . Els regidors a l’oposició no cobraven ni un duro . Ara penso que la cosa a canviat i des de ja fa uns anys si els regidors estan al govern poden arribar a cobrar un bon sou si s’hi dediquen a temps complet , fent-los també polítics professionals
En aquella situació, la indefensió entre qui era polític aficionat a l’oposició i qui exercia el càrrec de màxima autoritat, i per tant tenia tots els avantatges que comporta el càrrec i a més a més es podia dedicar al 100% a la política, era tan brutal, que deixava molt poc marge a l’oposició per fer la seva tasca que requereix la democràcia, perquè sigui realment verdadera. Per això en mol pocs ajuntaments hi ha hagut canvis d’alcalde si no és perquè aquest ha plegat expressament o ha comès algun error molt greu.
Ja se que no es pot generalitzar , i que hi ha alcaldes honrats , treballadors i que es mereixen amb escreix el càrrec , però dins d’aquest context , encara que l’alcalde sigui un incompetent i a mes tingui actituds xulesques, no importa pas gaire ; mentre tingui picardia i dues nocions de saber manipular les persones , pot erigir-se com l’amo del municipi i repetir mandat indefinidament. Si tampoc te cap escrúpol en pactar amb totes les forcés politiques necessàries per mantenir el càrrec, té el càrrec vitalici assegurat. Avui en dia en el municipi , l’equip de govern el formen quatre partits diferents , la seva ideologia esta anys llum la una de l’altra.
Tot això a mi em va sobtar des de la visió de polític aficionat . En principi vaig pensar que al meu poble no hi havia prou persones competents amb criteri propi que fossin capaces d’autoorganitzar-se per fer veure a la població a qui elegien cada quatre anys . Però quan vaig començar a conèixer una mica més el que succeïa als pobles del voltant, vaig veure que també passava més o menys el mateix. La conclusió fou que a la política de poble hi ha massa personalisme, per això no em va acabar de convèncer mai , i m’estimava mes seguir la política nacional; allà , pensava , segur que hi haurà mes nivell i menys política de barriada baixa.

Quan vaig decidir deixar de ser un polític aficionat per ser un simple militant de base , que paga la seva quota i ja està , vaig marxar fastiguejat de la política i cansat de la política que avià viscut els anys de polític aficionat al poble.

Desprès de varis anys , gracies a la meva implicació en el projecte de Reagrupament , tant l’antic com el nou , he pogut conèixer molt de prop certes coses de la política nacional , i renoi! , m’he quedat glaçat. Glaçat que Catalunya és com molts pobles , i fins i tot diria que pitjor , perquè s’hi pot trobar totes les misèries polítiques mes escabroses i baixes que hom pot imaginar . Nogensmenys tal com esta feta aquesta democràcia espanyola sembla que avui en dia per ser un polític amb càrrec s’hagi de fer un concurs d’oposició per veure qui és el més ignorant, incompetent, sectari, llepaculs i si pot ser, a més a més, sense gaires escrúpols.

Per això, l’altre dia parlant amb uns companys sobre tot plegat, en varen dir, que per a ells, és tant important la lluita per aconseguir la independència com la regeneració política, premiant l’honestedat, l’honradesa, l’austeritat amb les despeses públiques i la meritocràcia com a eix principal per a l’elecció dels càrrecs polítics . Les dues van totalment lligades.

A molts dels que en teoria tenen la responsabilitat de dirigir el govern de Catalunya, jo no els confiaria ni la comptabilitat de casa meva. Cal que tothom prengui consciència que no podem deixar a les mans d’aquesta gent els nostres estalvis, ni l’educació dels nostres fills, ni esperar que siguin capaços d’invertir correctament els nostres diners dels impostos. Cal renovar profundament la política a Catalunya per poder afrontar amb garanties els reptes del futur immediat. Sense polítics honrats i competents, mai no podrem fer front als problemes que tenim, començat pel més important i difícil, que és aconseguir la nostra independència.


Per això penso que l’associació Reagrupament independentista és quelcom més que un moviment independentista , és també un moviment que vol dinamitar la política catalana tal com diu en Joan, per fer possible aquesta regeneració democràtica que necessita urgentment el nostre poble, perquè deixi de ser un poble, en el seu sentit pitjor, per esdevenir en el millot sentit que se li pot donar: un Estat independent i sobirà.

Entre tots ho podem fer, ara tenim una oportunitat molt bona; si no ho fem aviat, potser serà massa tard. Tos els que estem fins al capdamunt de la misèria de la política catalana i espanyola, deixen de queixar-nos o fer la cançó de l’enfadós, ara cal que tots ens arremanguem per posar-nos a treballar per canviar-ho d’una vegada per totes.

JO JA HE COMENÇAT A FER-HO, I VOSALTRES?

18 de jul. 2009

TEATRE FINS QUAN!

Com diu l’obra de teatre “ La Verge de la Roca

---- La mirada vaig extender……

---- La vista es bona……….

---- Com el camp de …….

Però….posats a la realitat estenem la mirada , que el camp polític s’està embrutant , ara resulta que Reagrupament es l’enemic públic N... d’ERC ( Diari El Punt , dijous 9 de juliol de 2009 , pag 11 ). Sembla que el món mundial d’aquesta formació política li pugen les sals de litines al nas ; aquesta tropa de dirigents tenen la necessitat de tenir enemics , els ha saltat l’automàtic , cada dia dóna més la impressió que surten a la palestra arrogants i sobrats , amb vestits a mida i maneres de nous rics , son oportunistes , depredadors de la política ,“ cracs “ , parlen des da una direcció , ells tenen tot el dret a castigar els que no pensen com ells , semblen fets els uns per als altres , la propera coalició segurament serà nacionalistes espanyols més unionistes catalans ; han despenjat d’aquest títol els del “ peix al cove “ , mira que ho és de difícil ser més llepafils
La vista es bona.... Ara resulta que amb data 12 de juliol de 2009 ,surten a la palestra per dir-nos a tothom, que gràcies a ells , els d’aquesta República d’esquerra Socialista , menjarem tres vegades al dia i beurem aigua beneïda a l’hora de dinar , que el duros ens sortiran per les orelles i d’altres forats , estem farcits d’euros Al·leluia !, Visca la república d’esquerra socialista . està de moda dir nomes les sigles ( R. E. S. ). La vida es bona....!.
Com el camp..... no hi ha terra conreada , tenim de tot a la vinya del senyor! ( Estat espanyol ) , no i tenim res a la terra conreada , els partits de la vista és bona ( R.E.S.) , s’han venut per unes abraçades , i quatre duros , la independència no toca , el sentiment nacionalista del nostre poble per a una altre ocasió , ara no toca , ara tots a fira que fa bon temps , xirinola i cafè per a tots, que amb els quatre duros serem els mes valents del món mundial . Aquesta mateixa classe política ens dirà en qualsevol moment que farem un referèndum per fer riure, que ara a la capital del regne ens respecten perquè marquem paquet i tenim la cartera plena amb els seus euros i col·laborarem en la governabilitat , per que ells en són més i la resposta serà : LA CONSTITUCION NO LO PERMITE.


La lliga l’ha guanyat un : EQUIP ESPANYOL

La copa del rei l’ha guanyat un: EQUIP ESPANYOL

La champions l’ha guanyat un : EQUIP ESPANYOL

Com el camp de..... No hi ha terra cultivada , nosaltres la treballem i ells i els nostres unionistes pacten en cada moment per al bé de la Nació espanyola.
De totes maneres sempre hi haurà justos a Sodoma , gent honrada , polítics decents.
Com a l’obra de teatre, si no volem estar sota el jou ens haurem que tirar pel mirador i aleshores la independència estarà al nostre abast , com deia el personatge “ carbassó” Miracle ! Miracle ! som vius som independents.
Perdoneu, us parlo de sentiments no de raons , a la millor m’ha pujat la pólvora al campanar , quan em trobeu pel carrer no fa falta que em saludeu els unionistes , els de R.E.S.
Un bon futur a tots els independentistes

LO CODOL.

10 de jul. 2009

MILITAR EN UN PARTIT ! PERQUE ?

La majoria de la societat catalana esta molt desencisada i és critica amb la política dels partits catalans , quan hi ha un moviment cada vegada més fort d’iniciatives socials i sobiranistes , que existeixen gràcies a Internet sistemes de debat i fòrums més diferents i variats on el ciutadans podem expressar les nostres opinions , i quan cada vegada hi ha més entitats i plataformes on un es pot apuntar i participar en projectes que incideixen directament a la societat. Davant tot plegat , un pensa quin sentit té apuntar-se com a militant a un partit?
¿Quin sentit té ser militant quan , en tots els partits catalans , la seva organització impedeix o limita la participació , el debat i en molts casos , posa pals a les rodes a segons quines iniciatives , sobretot quan el partit està al govern?
Però encara es fa més difícil militar en un partit en el qual els seus dirigents executen i fan unes politiques totalment contràries als objectius i ideals pels quals t’havies fet militant.
Què es pot fer?
Plegar?
Deixar-ho córrer?
En la democràcia vigilada espanyola , els partits , malgrat tot , els partits seran els que tindran la darrera paraula en el llarg procés de la independència . Aquesta històricament nomes s’ha aconseguit o bé , per via militar o bé per mitja de referèndum. Un referèndum que moltes vegades ha estat forçat per un partit polític. Però ara , gràcies a Kosovo, també es pot aconseguir , per mitjà de la proclamació per la majoria del Parlament , és a dir , també dels partits
Dins el context actual on es trobem , tot indica que serà un o dos partits els que hauran de fer el darrer pas i el més decisiu per a la nostra independència.
Per tot això és important poder influir en tot el que succeeix en els partits.
En el meu cas, a part de participar en moltes iniciatives sobiranistes des del primer moment , també com a militant d’ERC, crític amb la marrada sobiraniste que està duent a terme l’actual executiva , també vaig fer tot el possible per forçar el canvi. A Esquerra hauria de ser més fàcil poder donar la veu critica als militants, ja que és teòricament un partit assembleari on cada un dels militants té la possibilitat de votar directament l’executiva , però el fets han demostrat que tampoc a servit per gaire. Al final la força de la nomemklatura , amb càrrecs , remuneracions, subvencions i complicitats entre pactes de favors i contrafavors permet fer tot tipus de trucs per afeblir la participació o almenys perquè aquesta sigui la més favorable als seus interessos . tot el que es va fer amb Reagrupament Independentista sembla que ha estat fins ara en va.
Si a tot això, hi afegim que no cal ser gaire llest i conèixer com funcionen els partits per dins per saber que molts dels suports i complicitats que CDC està donant al moviment sobiranista és més per motius electorals que no pas per convicció . Com també que Esquerra tornarà a treure el seu discurs independentista per motius purament electorals mentre pensa reeditar el seu pacte amb els socialistes espanyols encara que això impliqui una pèrdua de sobirania.
Tot plegat fa que els militants dels partits catalans parlamentaris tinguin un panorama ben desolat.
Però no és cap particularitat especifica de la malastrugança catalana . de fet, si els partits catalans són maquinaries electorals que supediten tot el seu discurs als resultats electorals immediats és degut al rol que la democràcia espanyola permet als partits no estatals, és a dir, als partits no nacionalistes espanyols. Només els partits estatals espanyols poden arribar a , pactar per interessos d’estat , ho hem vist al Pais Basc. En canvi els nostres partits, si no aposten descaradament per la independència, quin interès d’estat pot tenir? Qualsevol altre pacte que no sigui en aquesta direcció potser serà per interès d’estat, però de l’Estat espanyol.
Malgrat tot, estic convençut, però, que tot el que estan fent el militants d’ambdós partits tindrà els seus fruits. Perquè els militants que son crítics amb el partit ho son per conviccions i no per interessos, i per aquest motiu participen en múltiples iniciatives sobiranistes . Moltes vegades , ho fan , no només perquè creuen fermament que serà un bon pas per conscienciar els ciutadans que cal anar cap a la independència , sinó també perquè volen posar en un compromís els respectius partits . un clar exemple el tenim amb la ILP que estan mirant de tirar endavant, i com sembla que també podrà arribar a ser l’Acte de Sobirania en resposta a la sentencia del TC.
Iniciativa per Catalunya verds es la marca blanca del PSOE per tant unionista. Esquerra ha demostrat clarament que la seva màxima ambició es la de estar en el govern al preu que sigui , els fets ho demostren, Joan Carretero i tot el sector independentista per dur a terme la tasca independentista a sortit del partit , a CIU no hi ha una alternativa descaradament sobiraniste , en Lopez Tena, n’Àngel Colom, no arribaran mai a ser líders de CIU , a més perquè CIU té totes les de guanyar en les properes eleccions . Igual que a Esquerra, a CiU la majoria dels actuals dirigents porten també tota la vida vivint de la política , i són els menys indicats per liderar aquesta renovació política i ètica que cal a Catalunya per aconseguir la independència, sobretot si guanyen eleccions. Per què canviar de discurs si amb això han aconseguit tornar al poder?
Amb tot,desitjo tota la sort als companys independentistes de Convergència amb els seus intents de fer que el partit d’en Pujol es dediqui a lluitar per la independència i deixi de buscar un encaix a Espanya. es fa dur, molt dur, lluitar dins del partit , i encara més, quan comprensiblement els ciutadans, que saben que ets militant et donen les culpes de tot el que els dirigents del partit han fet o ha deixat de fer. Saps que tenen raó i no pots dir-los res , només callar i agafar més forces per seguir lluitant per canviar-ho. És la creu de ser militant d’un partit català ara, és la creu de ser militant d’un partit en una colònia. Per això cal que ho deixem de ser d’una vegada.
REAGRUPAMENT ES L’ÚNIC OPCIÓ, NO A DUBTAT EN APOSTAR CLARAMENT PER LA INDEPENDENCIA I LA RENOVACIO DE LA CLASSE POLITICA CATALANA, AMB LA PARTICIPACIÓ I EL SUPORT DE TOTS EL SOBIRANISTES DEL NOSTRE PAIS SENS DUBTE HO ACONSEGUIREM.
SOM UNA NACIÓ.
Aquest escrit ha estat enviat per un mlitant d'Esquerra.

1 de jul. 2009

VALENTS

En Pep Guardiola , en la roda de premsa prèvia al partit històric entre el Reial Madrid i el FC Barcelona , va dir , contestant a un periodista sobre el fet que el Barcelona anva al Bernabéu sense gaire pressió ja que tenia 4 punts d'avantatge , que no , que això no , que ell volia tota la presió perquè no valia amagar-se de la realitat , que a Madrid s'havia de guanyar com fos i que amb aquesta mentalitat anirien al bernabéu. El Barça va sortir al camp del Madrid amb ganes , amb coratge , i va guanyar fent història. En la roda de premsa posterior al partit , en Pep va respondre a un altre periodista que l'unic que va dir als seus jugadors és que havien de ser valents , perquè si no ho eren , a Madrid perdrien per golejada! En aquests moments , al nostre pais ens trobem en un moment clau , mai fins hara havia hagut tanta gent descontenta amb la situació politica , i el que és millor , molts d'ells comencen a pensar seriosament que no hi ha cap possibilitat de millora seguint a l'Estat espanyol El tripartit només ha tingut una cosa bona segons el meu parer , ha fet abrir els ulls a molts catalans de la misèria intel-lectual i política que regna en la classe política del nostre pais. Ara , amb el dèficit acumulat , amb la nova inmigració , amb les necessitats actuals , amb la globalització i amb un nacionalisme espanyol que ha posat definitivament la directa per aniquilar-nos com a nació , ningú no podrà sortir-se'n si vol jugar amb les mateixes regles que fins ara. Algú ho podrà dissimular mes o menys , però a l'hora de la verita , sempre perdrà a favor del qui és jutge i lladre a la vegada. tot plegat fa que ara hàgim arribat a un punt en què cap català que tingui una mica d'inquietuts i vulgui realment el millor per la seva familia i sobretot per als seus descendents no pot defensar que continuar igual és la millor opció que hi ha. Lògicament , els que som independentistes per convicció i per patriotisme ja fa tempr que no necessitem mes arguments per tenir-ho clar. En les properes eleccions al Parlament de Catalunya els catalans hem de despendre'ns de les nostre pors , de l'autoodi i de la visió petita , estreta i provinciana que molta han tingut fins ara. No podem pensar que votant als mateixos partits , que han estat còmplices i alguns fins i tot culpables directes d'arribar a aquesta situació , serem capaços de fer sortir Catalunya de l'atzucac en què es trobem . Com tampoc podem deixar passar més temps si no volem perdre definitivament la nostra identitat catalana. Els partits catalans parlamentaris tene problemes de credibilitat degut a què volen fer compatible ser unionista o pactar amb els unionistes i a l'hora ser sobiranistes. Cada dia que passa , més gent sap que aquesta compatibilitat és impossible , igual que ningú es creuria que un sigui soci del Reial Madrid i del FC Barcelona. La proposta de Reagrupament va en aquest direcció. Com ja sabeu , és una associació i no un partit polític , però pensada en clau política . És una proposta per poder articular entre els sobiranistes una candidatura d'ampli espectre , perquè així és tambe la xarxa sobiraniste , en les properes eleccions , i que transmeti la força d'aqusta xarxa en ascons al parlament català . Uns escons l'unica obligació dels quals sigui igual a l'objectiu que persegueix la xarxa sobiraniste : aconseguir la independència de la nació catalana. És una aposta arriscada i dificil , perquè a part de les dificultats que comporta aquest tipus nou de candidatura que no està basda en un partit i que està encara per definir , pel fet que es presenti tots el partits actuals hi estaran en contra , principalment els que pensaran que els poden resta vots. Els uns i els altres diran que fem el joc als enemics de Catalunya quan ells nomes aspiren a pactar-hi. Però també rebrem de tots els poders fàctics que donen suport a l'actual status quo de dominació espanyola sobre els Països Catalans. Ja no parlem de les tipiques enveges i afanys de protagonisme per part de alguns partits de nova creació o minoritaris . No ho tenim gents fàcil. Però igual que el Barça tampoc no ho tenia fàcil davant del repte de jugar a Madrid , els catalans sobiranistes hem de ser valents com els jugadors del Barça . Hem de sortir a guanyar la nostra llibertat a Espanya i no amb ganes de defensar l'estatut per després mirar d'arreglar-lo una mica o de trobar un encaix que cap espanyol no vol, perque si ho fem , perdrem segur , com sempre a passat , per golejada. Entre tots , amb valentia i coratge , podrem guanyar el repte més important de la nostra vida! Guanyar la independència de la nació catalana i fer històtia.




24 de juny 2009

REGENERACIÓ POLITICA


Reagrupament , neix amb dos grans objectius , el primer i principal és la independència de la nació catalana , el segont , i molt important la regeneració de la política catalana.Com manifesta Carretero en el seu article "Patriotisme i dignitat" L'independentisme hauria de ser el banderer de l'honestedat, el rigor, l'eficiència i l'austeritat en l'exercici dels carrècs públics , que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans, una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és , en aquest sentit , una priotitat inajornable. El primer concepte, el de la trasparència , a banda d'implicar el coneixement públic de qualsevol despesa i ingrés per part dels partits politícs , fundaccions i entitats satèl-lits , hauria d'empliar-se i implicar un control exhaustiu. Això significa , accés public i inmediat a tots el informes i a tota la documentació generats amb diner públic , comtambé a tota la informació sobre els concursos i contractes generats per qualsevol nivell de l'administració pública.
Una mesura important és la reducció de la despesa de les campanyes electorals , amb l'enviament , a càrrec de l'administració , al domicili de tots els censats les paperetes de tots el partits que es presentin a les eleccions . tambe es podria promoure multitud de debats generals especialitzats en campanya electoral ( i durant tot l'any ) , oferir espais per celebrar mitings, i limitar dràsticament l'ús de tanques publicitaries , banderoles o similars amb finalitats electorals . En resum , cal forçar la reducció de la despesa electoral. Tot aixó també hauria d'anar acompanyat de mesures com la prohibició de l'endeutament dels partits politics, una autèntica aficina anti frau lluñy de les urpes del partit de govern de toren i la cesió de locals per a l'activitat quotidiana dels partits politics. Finalment , el fonamental seria respectar l'esparit original a la intenció d'aquestes mesures, perquè de ben segur els aperells tobarien maneres de saltar aquestes o altres limitacions , i caldria estar molt atent i avançar-se als esdeveniments . Tot aixó s'ha d'expilcar bé , tothom ha de saber que el programa electoral de Reagrupament és l'esquema d'un nou estat net dels vicis de l'Estat espanyol. Potser ja no és suficient voler assemblar-nos a qualsevol estat europeu , potser hem d'aspirar a més i esdevenir un exemple a seguir arreu del món. Hem de vincular l'esperança de viure en un estat ideal amb la independència de Catalunya.

12 de juny 2009

L'EIX NACIONAL



En el món actual, a l'igual que en la vida diària tot és qüestió de priotitats , la meva prioritat és contribuir que el meu país, Catalunya, es converteixi en un país normal. Tan complicat és desitjar això?, crec que no és una utopia ni un impossible, nomes desitjo viure en un país normal. I que és per mi viure en un país normal?

És imprescindible tenir una consciència de nació. Som un poble amb una mateixa cultura, fruit d'anys d'història, tenim una llengua pròpia, el català, uns costums i unes tradicions comunes. I per damunt de tot la voluntat d'ésser catalans, un sentiment col-lectiu que ens identifica com a nació, és evident, que en gran part, tenim aquesta consciència de nació i és el fonament del nostre país.

En segon terme, per tal de sentir-nos reconeguts nosaltres mateixos, com a país, és imprescindible que nosaltres siguem els responsables de les nostres de les nostres accions, decisions, i gestions de tot allò que ens afecti. Cal assumir la responsabilitat i cal poder respondre de manera assenyada i madura pels nostres actes. I aquesta possibilitat només la dóna la llibertat.

Som un país amb seny, madur, autònom, amb majoria d'edat i necessitem sentir-nos realitzats com a tal, allunyats d'actituts paternalistes i de tuteles exteriors que ens suposen un fre al nostre desenvolupament cultural, social i polític. Que ens respectin com a un país normal!. És de justícia el que demanem! Només volem sentir-nos lliures per fer del nostre país allò que vulguem ser. Això no és una petició gratuïta, és el clam de un poble que té voluntat d'ésser.

És més que evident, la via independentista és la que recull aquest sentiment. Volem ser un país lliure per decodir lliurement. La independència, nó és un objectiu per si mateix, sens dubte és el mitja per assolir la plena normalitat política com a país.

Queda per tant clar, que com a nació, la independència ha d'ésser la nostra prioritat.

Vist l'actual panorama polític del nostre país, necessitem mobilitzar-nos nacionalment per fer aflorar i recollir aquest sentiment arreu del territori. Cal implicar tota la societat, sumant totes les sensibilitats existents per canalitzar aquesta il-lusió col-lectiva que ha d'ésser la força del nostre país.

Reagrupament ha pres la iniciativa i de la ma d'un nombrós grup d'homes i dones que tenen con a prioritat "l'eix nacional" per la indepedència del nostre país, aglutinar en una candidatura transversal, independentment de la seva procedència, ideologia i religió, que tinguin clar el significat de les paraules "unionista" i "independentista", totes aquelles persones disposades a treballar i donar suport a la candidatura al Parlament de Catalunya, de les Autonòmiques del 2010, perquè els diputats elegits, posin d'una vegada per totes damunt la taula la llibertat pel nostre país.

Ara toca que tots els catalans i catalanes treballem en aquesta direcció, afegint el nostre gra d'arena per tal de poder construir el nostre país.

7 de juny 2009

VICTOR ALEXANDRE

02 de juny de 2009
ESQUERRA , PARTIT CONSERVADOR

( Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pagines de l'AVUI, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari )


Durant força anys , com molts altres catalans , he votat Esquerra Republicana plenament conveçut que votava un partit d'esquerres, que es la meva ideologia. Però ara he vist que tè una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents , a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d'entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot ls llibertat , després la gestió d'aquesta llibertat. No m'interessen els pusil-lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d'esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure : lliure per ser qui soc , lliure per decidir , lliure per viure amb dignitat. De sobte , però els diriguents d'Esquerra em diuen que les coses sòn justament a l'inrevés. Es a dir , que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat só somnis de tanoca que el temps esvairà com s'esvaiexen les bombolles de sabó en contacte amb la ma del infant.
Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l'únic, n'hi ha milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè , com ha independentista i home d'esquerres que sóc , ja fa temps que em pregunto com puc votar Eaquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s'ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundaria? D'un partit d'esquerres se n'espera aire fresc i fermesa per trangredir una legalitat injusta. El conformisme , la covardia , la submissió i l'acomodació a la humillaci´, en canvi, son trets propis d'una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llanties, agraeix a l'amo que li permeti omplir-lo i per res del mòn posa en perill una engruna de pa a canvi d'una dignitat incerta. Per això mai no traba el moment d'ana més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l'espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això si, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyo a qui l'amo a cobert privilegis no s'allibera mai. És un captiu vocacional que l'unic que lamenta és no tenir cua per agrair més explicitament els copets que l'amo li dóna a l'esquena.
el conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Peró, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva cobardia. prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d'inventar. Sort en té que sempre hi són amb l'esguard amatent per reprovar el més minim gest d'autoafirmació individual o col-lectiva. Ves quin compromis que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestinant el dia a dia penitenciari. "politica social de la presó" , en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l'alcaid l'ha-nomenat vicecarceller honorific i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.
jo, esforçant-m'hi, puc entendre aquestes febleses humanes. però em pregunto si un partit politic que les practiqui, per més que s'amagui darrere el nom d'Esquerra, pot ser mai el meu psrtit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M'agrada la gent que es rebel-la contra la ignominia. M'agrada la gent que no es ven ni s'agenolla i que no en desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s'arrosseguen per terra.
En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força politica que no sigui conservadora, una força descomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l'esser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i frança ens han robat a mi i al meu poble.

Victor Alexandre.

http://www.victoralexandre.cat/

· Notícia relacionada : L'avui censura Victor Alexandre.

3 de juny 2009

A.R.I.




L'ASSOCIACIÓ REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA, OBJECTIU L'INDEPENDENCIA DE CATALUNYA, PRIMER PAS AUTONOMICAS 2010















IMATGES DEL DIMARTS DIA 2 DE JUNY A BARCELONA ASSEMBLEA DE PRESENTACIO
DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA , AMB L'ASISTENCIA DE MES DE 800 PERSONES.
DIJOUS DIA 4 DE JUNY DE 2009 ASSEMBLEA DE PRESENTACIÓ DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA A LES COMARQUES DEL CAMP DE TARRAGONA
A 2/4 DE 8 DEL VESPRE
A LA SALA D'ACTES DEL CIRCOL DE REUS
PLAÇA PRIM Nº 4
REUS
INDEPENDENTISTA ENTRE TOTS HO HA CONSEGUIREM NO I FALTIS










20 de maig 2009

Carta de comiat als companys d'Esquerra


Benvolguts companys : Aquesta carta és per anunciar-vos que el militant Jaume Sabate Grifoll, amb carnet 26361, deixa de militar a Esquerra Republicana de Catalunya després de vuit anys de fer-ho. No ha estat una decisió facil , com tampoc n'estic content, però atessos els darrers esdeveniments, és la millor opció que puc triar.
Com molts de vosaltres ja haureu vist , desde fa un temps he estat molt crític amb l'actuació d'Esquerra, i si ho he fet, ha estat perquè creia que hi havia la possibilitat de posar-hi remei. Primer, vaig pensar que podia fer veure a la direcció que estava equivocada en la seva estratègia del pacte del tripartit, i mes tard, veient que no rectificaven, malgrat totes les raons esgrimides, vaog decidir d'apostar per forçar el canvi d'aquesta direcció que ha portat a Esquerra a ser un partit amb més exvotants que votants i qui sap, pot ser que també amb més exmilitants que militants.
Però no ha pogut ser, a vegades un no pot aconseguir el que vol, encara que he mirat d'explicar, penso que carregat de raó, que contraproduent que és l'actual estrategia i sobretot la manco de credibilitat que te l'actual direcció d'Esquerra, vosaltres companys militants , noho heu volgut veure, ja se sap, quan es tracta de temes relacionats amb les persones, la racionalitat sempre queda supeditada a les emocions, i en aquest cas de la direcció d'Esquerra, també al component de poder conservar la seva feina com ha polítics professionals.
La professionalització de la política, cosa totalment legitima si es pensa que a casa nostra es pot fer política com en un pais normal, és per mi contraproduent per a la lluita independentista, ja que el problema companys és que no estem justament en un país normal. Els països Catalans no són cap pais ni cap Estat, són només una nació sotmesa a la colonització d'Espanya i a vegades emb sembla que alguns dirigents d'Esquerra ho han oblidat. Es aquest comtext, la professionalització de la política és per mi inversament proporcional a les possibilitats d'aconseguir la independencià.
estia segur , però que molts de vosaltres, companys militants d'Esquerra, si continueu donant suport a l'actual direcció d'Esquerra, no ho feu per les mateixes raons que tene els que han fet de la poítica una professió, sinó perquè encar creieu que la pluja fina i el patriotisme social, pactant amb el PSC-PSOE, és una bona estratègia per aconseguir crear les complicitats independentistes que en Carod i en Puigcercós diuen que son necessàries abans de començar a fer els passos per proclamar la independència. Tranqils companys, no ho penso citicar mes. Ja he gastat massa temps ha fer-ho i si devant de la situació actual no ho voleu veure, és que potser no ho fareu pas mai.
Amb Esquerra Republicana de Catalunya he viscut situacions bones i d'altres no tant, durant vuit anys he treballat de valent per donar a conèixer el missarge independentista als meus amics i parents, al meu poble, he lluitat sense defallir en les pitjors circumstancies, quan vaig ser marginat per la Camarcal en la suspensió d'executiva , i localment en les municipals 2007, he viscut moments maravellosos amb la creació de Secció Local, i amb els resultats de 2003 i 2004 com tambe d'altres de pitjors, sobretot darrerament, en definitiva; he dedicat una part de la meva vida per fer creixé ERC perqué pensava que era la millor opció per acondeguir l'unic que m'importa: la independència del meu país.
Però companys miltants d'Esquerra, la direcció del partit en què tant confieu ha triat el pitjor moment, si es que n'hi ha algun de bo, per dir-nos a una part important de la militància que tenim com a prioritat la independència que al partit hi sobrem. No es gaire intel-ligent fre-ho davant d'unes eleccions europees i quan falta menys d'un any, com apunten molts analistes, per a las eleccions al Parlrment de Catalunya. Però sembla que els sentiments emboiren la racionalitat d'alguns. i amb comptes de mirar de sumar, s'aboquen a fer fora del partit els que no combreguen amb ells sense que els importi les conseqüencies.
A partir d'avui el meu objectiu és dedicar tots els meus esforços en la lluita independentista, sense perdre més temps en fer pedagogia als qui no volen posar-se a la raó ( de fet, igual que passa amb els espanyols ). Per això ara la meva prioritat és donar vida al moviment sobiranista que Reuagrupament està duent a terme, per aconseguir que aviat tinguem una candidatura d'ampli espectre al Parlament de Catalunya que proclami la independencia. Ens queda poc temps i ara és el moment de frer-ho.
Però no puc acomiadar-me de tots vosaltres sense donar-vos les gràcies, companys d'Esquerra per haver-me donat l'oportunitat de poder treballar per l independència de la meva nació. Garcies per haver pogut conèixer tants patriotes de pedra picada i gràcies sabretot per haver-me ensenyat la manera com NO S'HA DE FER POLITICA per aconseguir la nostra llibertat.
Visca la terra !
Salut i independència !

8 de maig 2009

LA PORTA OBERTA.

La porta oberta?. La porta oberta la té la gent que vulgui entrar a formar par de la democràcia de bases. Qui es el que gosa dir que tenim la porta oberta , perquè?, vull pensar que es per entrar a formar part del partit mes democràtic , democaràtic i crític amb la dorecció.
Una dorecció que es capaç d'apartar als militants que de bon cor creuen amb el sentit comú i amb els estatuts.
Una direcció que nomes creu amb el favoritisme, i que l'utilitzen sense tenir amb compte el mes mínim sentit de la decència cemocràtica
Una direcció governada per gent que no te cap futur fora del partit
Una direcció que necessita el sou inflat de polític profesional i de les prevendes aconseguides a base de favors.
Una direcció que no admet mes militants , si no passen pel purgador del clan de "l'avellana" i dels "marcant paquet"
Una direcció que permet als gossos d'atac , maltractar i difamar com varen fer anteriorment.
Una direcció que es diu d'esquerres.
Una direcció que es pase pel folre l'etica del partit.
Una direcció que no l'importa pactar amb qualsevol , per mantenir els estatus.
Una direcció que permet la difamacio dels militants , mentre sigui per mantenir el seu ego.
Una direcció en la qual i tenen cabuda les persones ressentides de partits d'altres sigles.
Una direcció que no respecte als militants de base.
Una direcció a tots els nivells de servilisme a favor del opressor.
Una direcció que espera col-laborar qua convingui amb l'estat Espanyol, sense contrapartidas.
Una direcció opressora amb els seus afiliats.
Una direcció disposada a desfer el partit abans de donar el braç a torça.
Una direcció a la qual no l'importa el mètode ni la manera per mantenir la representació.
Una direcció que na accepta les critiques ni les opinions dels crítics legal i estatutáriament establerts.
Una direcció que es dona per antesa en democràcia , quan la democràcia surt de repectar les regles del joc.
Una direcció que obre i tanca les portes del partit com si fos seu.
Una direcció que sembla sortida d'algun còmic dels temps de "santiago i cierra españa"
Una direcció , que te que ser mes humil, mes normal sense crispacions.
Una direcció que te d'assebentar-se que les portes son per entrar i sortir.
Una direcció que no ha de controlar els que no combreguen amb ella.
Una direcció que no te que perdonar la vida a ningu.
Una direcció que es pasa pel folre els acords de l'ultim congres.
Una direcció que no repecta els acords , les bases tenim tot el dret a elegir els representants legals a la carrera per presidir la Generalitat.
Una direció que no respecte lu duplicitat de cárrecs.
Uns dirigents que els importa molt poc l'opinio de les seves bases.
Uns dirigents que es reparteixen el no se que i demes , sense respectar les decisions aprovades "ordeno i mando"
Repetixo, la parula honor, es una parula equivoca per aquesta gent.
Quina llastima tindrem que dir "fora els malts dirigents".
Quina llástima! la porta resta oberta perqué surtin els dirigents actual , els lladres de sentiments!
Aques escrit ha estat enviat per un company , el qual respectant la llibertat d'expresió , es publica integrament.

29 d’abr. 2009

Esquerra clausura el bloc d'un militant per expressar el seu suport a Joan Carretero

(Barcelona, 29-04-2009)


La direcció d'Esquerra ha emprès una contundent persecució contra tot militant que expressi suport a Joan Carretero i, per exemple, ha clausurat aquest matí de forma fulminant el bloc Montmeló, el camí del canvi, que administrava Xavier Castells, militant d'ERC i regidor de Montmeló.


Castells va fer una entrada al seu bloc ahir a la nit en què expressava el seu suport a Joan Carretero i criticava l'expedient disciplinari i la suspensió immediata de militància que la direcció del partit va acordar dilluns contra Joan Carretero per 36 vots a favor i 1 en contra. Segons Castells, la direcció basava aquesta decisió tan greu en un article en què "l'excompany Carretero parlava d’unitat dels independentistes cara a les properes eleccions i en què cercava i demanava al seu partit, ERC, que fossin el pal de paller de la independència". També es demanva si "ha oblidat la direcció que la independència és la base del pensament ideològic del nostre partit".

El bloc de Xavier Castells era un dels que tenen alguns militants associats a la pàgina web d'Esquerra.

Ridao lidera un procés de liquidació fulminant de tota dissidència interna

La contundència de la direcció contra militants discrepants posa de manifest la voluntat de "liquidar" tot rastre de dissidència interna, cosa que encaixa amb la unanimitat de la decisió adoptada per l'executiva.

Així mateix, cal recordar les manifestacions de satisfacció que va efectuar el mateix secretari general, Joan Ridao, davant la marxa de Joan Carretero i altres militants que aquesta setmana han començat a fer-ho. Ridao en va fer una valoració positiva perquè considera que amb la pràctica explusió de Joan Carretero i l'abandonament de diversos militants que discrepen de la línia de la direcció s'aclareix i es cohesiona ERC, cosa favorable per a ERC ja que ha de veure's reflectit en una millora dels resultats electorals.

Sense Joan Carretero, Simó creu que ERC sortirà enfortida perquè "s'esborren les diferències"

En un sentit semblant a Ridao, s'ha prounuciat la portaveu parlamentària d'ERC, Anna Simó, que ha declarat en roda de premsa avui al Parlament que la marxa d'ERC de l'exconseller i líder de Reagrupament, Joan Carretero, ha de portar una “definició més clara del que representa el projecte d'ERC, cap a on va i quines són les seves bases ideològiques”. Per a Simó ERC pot sortir “enfortit” perquè “s’esborren les diferències” que hi havia fins ara a nivell intern del partit.

19 d’abr. 2009

PATRIOTISME I DIGNITAT


A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya...Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.FONT: Diari AVUI. Dissabte 18 d'abril de 2009 (Pàgin 6)