El model de finançament de les autonomies de règim comú espanyoles no compleix cap dels requisits que caracteritzen el federalisme fiscal:
- Ordinalitat, consistent en que els territoris no perdin llocs en el rànquing de PIB per càpita que ocupen abans de la redistribució dels ingressos provinents dels impostos un cop s’aplica el sistema de finançament (criteri que figura a l’Estatut i era un dels grans objectius del tripartit a la negociació).
- Transparència, que els criteris de repartiment siguin clars. En el finançament pactat són ambigus, ningú sap exactament que li tocarà, i els guanys que proclamen les diverses autonomies sumen més de 14.000 milions, quan l’Estat en cap cas en posarà més d’11.000 (xifra que, a més, no ha confirmat).
- Limitació de la solidaritat, que a Alemanya el Tribunal Constitucional va situar al 4% del PIB, i a altres països federals del món se situa entre el 2% i el 5% del PIB. A Catalunya, el dèficit fiscal se situa en el 10% del PIB, que, sumat als del País Valencià i de les Illes Balears, situa els Països Catalans com el territori més espoliat fiscalment del món occidental.
Com a conclusió, és inútil emprendre nous processos de millora del finançament amb un Estat que no està disposat a negociar un sistema realment just i solidari, i que només amb la independència cessarà el brutal espoli fiscal al qual ens veiem sotmesos els catalans.
El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents. En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: "Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde".Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris:
1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació del sistema de finançament. El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea. El nou model de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple, l'Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l'Estat del que paguen d'impostos.3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.
En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.L'actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 euros a l’any per persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada