12 de març 2010

REAGRUPAMENT: LA PRIMERA GARBALLADA


Quan Reagrupament va començar al maig, al principi, molts eren escèptics que tinguis èxit. Fins a aquell moment, el moviment que liderava Joan Carretero, havia rebut recolzament més o menys dissimulat d’alguns mitjans de comunicació propers a CiU i dels seus opinadors corresponents. Per a aquests mitjans, tot el que pogués fer mal a Esquerra, es veia com una oportunitat d’erosionar el tripartit. Els que érem en aquells moments militants d’ERC, ho sabíem i ens feia angunia, però la nostra consciència com a catalans que volem la independència de la nostra nació per sobre de qualsevol partidisme, no ens permetria deixar-ho córrer. No teníem pas nosaltres la culpa de què ERC estigués en aquella conjuntura.Quan Joan Carretero, va ser invitat a abandonar al partit i posteriorment es va crear Reagrupament com una associació i no un partit, va agafar a molta gent amb el peu canviat i va fer trencar els esquemes de molta gent. La proposta de Reagrupament era totalment innovadora i a més, per primera vegada es proposava la formació d’una candidatura d’ample espectre que anés junt, amb coalició o no, al Parlament per proclamar la Independència. Per si això no hi era prou, Reagrupament va ser el primer de parlar clar que calia una regeneració democràtica profunda política catalana. Dos objectius que trenquen totalment amb el que fins aquells moments s’havia vist dins de la política a Catalunya.
Les cúpules de tots els partits polítics catalans, no els hi va fer gens de gràcia l’aparició de Reagrupament. Per això es va donar consigna a tots els mitjans de comunicació de fer un buit informatiu a Reagrupament. Ni interessava a ERC, ni a CiU, i encara menys al gran dominador de l’espai comunicatiu el PSC-PSOE. Esperaven que amb aquest buit, aconseguiren impedir que Reagrupament tingues èxit.Però a mesura que va anar passant l’estiu, la resposta massiva als actes amb la presencia de Joan Carretero, les declaracions creuades després de l’Onze de setembre entre Laporta i Carretero, com sobretot l’assemblea del 3 d’Octubre, Reagrupament va començar a veure-se'l com una amenaça real a trencar el status quo de la política catalana.Reagrupament amb el creixement tant espectacular que ha experimentat sense precedents en una associació política, junt amb la seva indefinició calculada de com es materialitzarà finalment la seva proposta política per no autolimitar-se les possibilitats de la candidatura, ha provocat que entrés molta gent amb diferents perspectives i idees de com veien l’associació. La majoria ho férem per patriotisme, peró seria ser molt innocent, pensa que no varen entrar uns quants, per veure si podien trobar lloc per les seves ambicions polítiques personals. Dins dels que ho feren per patriotisme, la gran part, gent de bona fe, altruista i sense experiència política. Això darrer és molt bo, però a la vegada també és un problema. No tota experiència política ha de ser un llast, alguna cal tenir-la, per poder preveure els moviments dels adversaris i saber, sobretot, donar la resposta adequada.Les cúpules dels partits actuals, en veure que Reagrupament és una amenaça real, a partir d’aquí, van canviar de tàctica o millor dit, van executar el següent pas per mirar de desactivar-nos. Apart de continuar fent-li el buit informatiu sobretot de les noticies positives, ara calia començar a fer servir tot un seguit de contramesures per mirar de provocar una crisi interna dins de l’associació. No cal que penseu que sigui gaire difícil provocar una crisi en qualsevol organització. No és necessari posar-hi un exercit d’infiltrats. De fet, potser no hi fa falta posar-hi cap d’infiltrat. Només cal trobar a uns quants membres coneguts prou ambiciosos o millor encara, si estan ressentits per algun menyspreu amb la direcció, per alimentar-los amb una mica de zitzània i ells mateixos et faran la feina bruta.La crisi com més tard fos provocada i més prop de les eleccions millor debien pensar els que no volen que tinguem cap possibilitat d'èxit, per sort ha estat al menys entre 6 a 10 mesos abans de la campanya electoral i a més, ha estat resolta en un cap de setmana. Però tota crisis provoca, a part del mal que totes les crisis comporten, que hi hagi la primera selecció, que es faci la primera garbellada, de veritats com també de persones. Està clar que Reagrupament no té cap intenció de ser un partit. Ni tampoc deixar que sigui l’espai, perquè alguns pugin desenvolupar les seves ambicions polítiques. Només és una eina per aconseguir la independència i regenerar la política catalana. Qui va entrar a Reagrupament pensant que era un partit, es va equivocar i val més que s’oblidi de fer-hi carrera política. Qui va entrar a Reagrupament pensant que tot seria un camí de roses i exempt de dificultats, està molt errat i si no es veu capaç de suportar-ho, em sap greu, però millor que s’aparti i deixi pas als que si que ho podem fer.La guerra no ha fet més que començar i els enemics encara no han tret el Sant Crist gros.Per sort, estic convençut que la immensa majoria dels reagrupats, som conscients que caldrà lluitar i caldrà patir de valent. Però si ho fem amb força i intel·ligència, sense caure amb les provocacions, aquesta vegada guanyarem la nostra llibertat!!

5 de març 2010

LAPORTA I REAGRUPAMENT 2ª PART



Curiós, com aquelles persones que argumentaven la seva oposició al Carretero perquè segons deien, s’havia tornat un líder dèspota que volia imposar la seva llista a la candidatura a dit, van corrents a demanar al Jan Laporta que assumeixi el lideratge de Reagrupament. Però també, és molt curiós que aquestes persones deien que estaven en contra al Carretero perquè es volia saltar el reglament, ells amb aquella acció, pretenien encara una cosa pitjor, volien passar pel forro els estatuts i la decisió de l’Assemblea, quan van demanar al Jan Laporta que liderés Reagrupament
Realment, a vegades, un es fa creus com l'emoció i els nervis, pot fet a la persona més intel·ligent actuar d’una manera estúpida i maldestra. Aquestes persones no estaven en els seus cabals, quan van pensar que en Jan Laporta els hi donaria cobertura quan ells s'havien negat a dimitir davant de la petició del President i tota la resta de la Junta, fins i tot, posant en perill el projecte. Si ho han fet amb el Carretero, que els impedeix tornar-ho ha fer amb en Laporta?
Però, a més, algú és tant il·lús de pensar que Jan Laporta, com a bon líder, no pot arribar a ser molt autoritari amb la seva gent, sobretot si es neguen a fer el que ell vol que es faci? O que no demanaría rapidament la dimissió si els hi perd la confiança?
Tot plegat, ja ens dóna una idea en quin món vivien.
O potser, no?. Potser no era el darrer moviment desesperat d’uns que s’havien adonat de la greu errada que havien fet i miraven de sortir-se com sigui. Potser que era una trampa per acabar de dividir definitivament el moviment independentista. Qui sap?

Hi ha gent que s’ho creu aquesta possibilitat, sobretot després de la campanya furibunda de desprestigi contra al Carretero i a Reagrupament, que s’ha creat a partir dels blocs dels amics dels implicats, fent joc als mitjans de comunicació unionistes que aprofitaven, amb tota la mala llet, de donar per mort l'opció independentista.

Amb aquesta mort, tots els que volien mantenir status quo, estarien la mar de contents i en Jan Laporta potser s'ho repensaria abans d'entrar a l'arena política sense l'ajuda d'una associació com Reagrupament. Haurien mort dos ocells d'un tret. Hauria estat una jugada mestre
Per sort, al final, la crisi només ha durat 48 hores i ja està tot encarrilat. Reagrupament està ben viu i tornem a treballar de vàlent per aconseguir els objectius que ens vàrem proposar.

Però jo penso que no hi ha hagut cap conxorxa. La cosa és mes simple. El factor humà, una idea equivocada de que havia de ser Reagrupament i la manca de maduresa tant personal com política d’algunes persones, ha fer aparèixer els mateixos problemes que hi ha en els altres partits. El fet que siguem una Associació, que en Carretero no és un polític normal i sobretot davant de la possibilitat de la irrupció d’un líder guanyador com Jan Laporta, ha provocat que problemes latents s'accentuessin i acabessin d'aflorar la setmana passada. Millor ara que d'aquí tres o quatre mesos.

Els atacs que hem rebut i que Reagrupament hagués aquests problemes, malgrat pugi semblar estrany, penso que és un bon símptoma. Tot plegat ens diu que la cosa va en serio. Si no fossim un perill, no hauria passat res de tot el que ha succeït. Per això l'anunci del Jan i la crisi que ha hagut a Reagrupament, em fan pensar que finalment aquest any, al Parlament de Catalunya, veurem una candidatura encapçalada per Jan Laporta que proclamarà la independència de Catalunya.