28 de nov. 2009

els falsos arguments dels immobilistes

L'actual sistema de finançament de les comunitats autònomes té moltes resistències a ser reformat, sobretot per part dels representants polítics i socials d'aquells territoris que ara gaudeixen d'una situació de privilegi i que reben més diners dels que els tocarien amb un model que fos just i equitatiu. Un dels arguments que esgrimeixen els immobilistes és que no hi ha cap discriminació fiscal de Catalunya, perquè qui paga impostos són les persones i no els territoris i, com a conseqüència, els contribuents catalans són tractats per Hisenda exactament igual que els contribuents de qualsevol altre lloc. La falsedat d'aquest argument és que ignora deliberadament que l'activitat econòmica del govern de l'Estat és dual, no només recapta impostos, sinó que també realitza despeses. L'afirmació de l'argument anterior només té en compte el vessant dels ingressos de l'Estat i deixa de banda la seva despesa; ignora el territori on es materialitza i on es localitzen els perceptors dels seus pagaments. És una visió esbiaixada i els qui la utilitzen no són neutrals respecte al tema analitzat: fan servir aquest argument de manera demagògica per manipular els ciutadans de bona fe.
La forma correcta de fer l'anàlisi de la incidència territorial de l'activitat econòmica de l'Estat és tenint en compte simultàniament tant els ingressos com les despeses. Això es fa mitjançant les balances fiscals, que és l'instrument comptable que es fa servir a Alemanya, els EUA, el Canadà i Austràlia. L'any 2008, s'estima que el dèficit fiscal de Catalunya es va situar al voltant de 21.000 milions d'euros. És evident que l'Estat espanyol no tracta a tots els ciutadans igual des del punt de vista de la despesa.
Els catalans no hem de tenir por de la resposta d’Espanya a la declaració unilateral de Independència del Parlament de Catalunya. Espanya no pot respondre violentament perquè això suposaria aïllar-se del concert internacional i de la Unió Europea. Reagrupament és una associació i no un partit tradicional perquè això li permet garantir un ampli espectre social d’associats i una estructura organitzativa molt lleugera que eviti haver de dependre d’hipoteques de qualsevol tipus. l’Associació recolzarà aquell partit o coalició de partits que defensin els 2 eixos fundacionals de Reagrupament i que serà indispensable que ho ratifiquin els seus associats en votació.

22 de nov. 2009

SENSE CREDIBILITAT



El model de finançament de les autonomies de règim comú espanyoles no compleix cap dels requisits que caracteritzen el federalisme fiscal:
- Ordinalitat, consistent en que els territoris no perdin llocs en el rànquing de PIB per càpita que ocupen abans de la redistribució dels ingressos provinents dels impostos un cop s’aplica el sistema de finançament (criteri que figura a l’Estatut i era un dels grans objectius del tripartit a la negociació).
- Transparència, que els criteris de repartiment siguin clars. En el finançament pactat són ambigus, ningú sap exactament que li tocarà, i els guanys que proclamen les diverses autonomies sumen més de 14.000 milions, quan l’Estat en cap cas en posarà més d’11.000 (xifra que, a més, no ha confirmat).
- Limitació de la solidaritat, que a Alemanya el Tribunal Constitucional va situar al 4% del PIB, i a altres països federals del món se situa entre el 2% i el 5% del PIB. A Catalunya, el dèficit fiscal se situa en el 10% del PIB, que, sumat als del País Valencià i de les Illes Balears, situa els Països Catalans com el territori més espoliat fiscalment del món occidental.
Com a conclusió, és inútil emprendre nous processos de millora del finançament amb un Estat que no està disposat a negociar un sistema realment just i solidari, i que només amb la independència cessarà el brutal espoli fiscal al qual ens veiem sotmesos els catalans.
El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents. En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: "Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde".Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris:
1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació del sistema de finançament. El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea. El nou model de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple, l'Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l'Estat del que paguen d'impostos.3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.

En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.L'actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 euros a l’any per persona.

6 de nov. 2009

CANVIS PROFUNDS




Guardo intactes a la meva memòria les imatges del míting que Josep-Lluís Carod-Rovira va protagonitzar a Valls el febrer del 2004. Acabat de retornar del seu viatge a Perpinyà, tot just dimitit com a conseller en cap, en mig de l’acarnissament contra ell per part de la caverna mediàtica espanyola, el llavors líder de l’independentisme català fa sobreeixir el Centre Cultural Municipal de la capital de l’Alt Camp amb 1.400 persones per sentir la seva vibrant oratòria, en el que les cròniques van definir com l’acte polític més multitudinari celebrat a Valls des del final del franquisme. Parla d’independència, de mans netes, de rebel·lia, d’aire fresc. Un mes més tard, la candidatura que encapçalava Carod va obtenir els millors resultats que el seu partit mai no havia obtingut en unes eleccions des del temps de la República: 650.000 vots i 8 diputats a les Corts Espanyoles. Molts tocàvem el cel amb la punta dels dits, i ens imaginàvem que, en les següents eleccions al Parlament de Catalunya, l’independentisme que Carod liderava podria disputar el lideratge electoral a convergents i socialistes. Faig avançar a tota velocitat la pel·lícula de la meva memòria fins al 4 de novembre d’enguany. Un Carod que no recorda ni vagament aquell que més de cinc anys abans estava al zènit de la seva carrera política fa una conferència en què augura “canvis profunds”. No concreta gaire, però algunes de les frases que se’n destaquen (“projecte nacional no nacionalista”, “construir la nació des de l’esquerra”, i la ja clàssica apel·lació al “patriotisme social”, aquell gran concepte) em recorden vivament el llenguatge que els socialistes catalans han vingut utilitzant des de fa tres dècades. Comparo les dues imatges. Està clar que Carod parla amb coneixement de causa. El Carod del 2004 no té res a veure amb el d’ara. Ha “canviat profundament”, és evident. Només una cosa es manté immutable: vol seguir fent política professional, per descomptat. Tornar a fer de filòleg no és una opció. Com va dir no fa gaire, “qui està en política des dels 12 anys, no se’n vol retirar als 57”, com si fos un sil·logisme irrefutable. Es veu que amb 45 anys no n’ha tingut prou, l’home. Torno a Valls. Dimarts, 3 de novembre. Qui fa un acte polític a la ciutat és Joan Carretero. El Teatre Principal s’omple per la presentació de Reagrupament. Parla d’independència, però sobretot d’aprofundiment en la democràcia: de llistes obertes, de transparència en els comptes públics, contra l’acumulació de càrrecs i el nepotisme i a favor de la limitació de mandats…Veig molts dels que érem, fa cinc anys i mig, al míting de Carod. Torno a veure l’espurna de la il·lusió en les seves mirades. Em ve al cap la butlleta d’adhesió d’un associat. “No ens enganyeu”, suplicava a l’apartat d’observacions. Segur que era dels que es va il·lusionar amb Carod. Segur que és dels centenars de milers als quals el “canvi profund” de Carod ha decebut. Segur que estava desenganyat amb la política. Segur que Reagrupament l’hi ha tornat a fer creure, però no pot evitar l’ombra del dubte: ja se sap, gat escaldat… No, company. No t’enganyarem. Joan Carretero no t’enganyarà. Els que hem treballat de fa anys al seu costat t’ho garantim. Es creu el que diu. Predica amb l’exemple. No és autoritari, no creu en els aparells tancats dels partits, ni en les capelletes. Té les idees clares però valora la discrepància i la pluralitat d’opinions. Practica la democràcia sense cap por. Escolta els experts en els diferents temes abans de prendre decisions. És d’una integritat personal incorruptible. I els que som al seu costat hi som precisament per aquests valors. Nosaltres sí que estem pels “canvis profunds” en la forma de fer política, i en els seus continguts. No t’enganyarem, company!


escrit per ALBERT PEREIRA