CANVIS PROFUNDS

Guardo intactes a la meva memòria les imatges del míting que Josep-Lluís Carod-Rovira va protagonitzar a Valls el febrer del 2004. Acabat de retornar del seu viatge a Perpinyà, tot just dimitit com a conseller en cap, en mig de l’acarnissament contra ell per part de la caverna mediàtica espanyola, el llavors líder de l’independentisme català fa sobreeixir el Centre Cultural Municipal de la capital de l’Alt Camp amb 1.400 persones per sentir la seva vibrant oratòria, en el que les cròniques van definir com l’acte polític més multitudinari celebrat a Valls des del final del franquisme. Parla d’independència, de mans netes, de rebel·lia, d’aire fresc. Un mes més tard, la candidatura que encapçalava Carod va obtenir els millors resultats que el seu partit mai no havia obtingut en unes eleccions des del temps de la República: 650.000 vots i 8 diputats a les Corts Espanyoles. Molts tocàvem el cel amb la punta dels dits, i ens imaginàvem que, en les següents eleccions al Parlament de Catalunya, l’independentisme que Carod liderava podria disputar el lideratge electoral a convergents i socialistes. Faig avançar a tota velocitat la pel·lícula de la meva memòria fins al 4 de novembre d’enguany. Un Carod que no recorda ni vagament aquell que més de cinc anys abans estava al zènit de la seva carrera política fa una conferència en què augura “canvis profunds”. No concreta gaire, però algunes de les frases que se’n destaquen (“projecte nacional no nacionalista”, “construir la nació des de l’esquerra”, i la ja clàssica apel·lació al “patriotisme social”, aquell gran concepte) em recorden vivament el llenguatge que els socialistes catalans han vingut utilitzant des de fa tres dècades. Comparo les dues imatges. Està clar que Carod parla amb coneixement de causa. El Carod del 2004 no té res a veure amb el d’ara. Ha “canviat profundament”, és evident. Només una cosa es manté immutable: vol seguir fent política professional, per descomptat. Tornar a fer de filòleg no és una opció. Com va dir no fa gaire, “qui està en política des dels 12 anys, no se’n vol retirar als 57”, com si fos un sil·logisme irrefutable. Es veu que amb 45 anys no n’ha tingut prou, l’home. Torno a Valls. Dimarts, 3 de novembre. Qui fa un acte polític a la ciutat és Joan Carretero. El Teatre Principal s’omple per la presentació de Reagrupament. Parla d’independència, però sobretot d’aprofundiment en la democràcia: de llistes obertes, de transparència en els comptes públics, contra l’acumulació de càrrecs i el nepotisme i a favor de la limitació de mandats…Veig molts dels que érem, fa cinc anys i mig, al míting de Carod. Torno a veure l’espurna de la il·lusió en les seves mirades. Em ve al cap la butlleta d’adhesió d’un associat. “No ens enganyeu”, suplicava a l’apartat d’observacions. Segur que era dels que es va il·lusionar amb Carod. Segur que és dels centenars de milers als quals el “canvi profund” de Carod ha decebut. Segur que estava desenganyat amb la política. Segur que Reagrupament l’hi ha tornat a fer creure, però no pot evitar l’ombra del dubte: ja se sap, gat escaldat… No, company. No t’enganyarem. Joan Carretero no t’enganyarà. Els que hem treballat de fa anys al seu costat t’ho garantim. Es creu el que diu. Predica amb l’exemple. No és autoritari, no creu en els aparells tancats dels partits, ni en les capelletes. Té les idees clares però valora la discrepància i la pluralitat d’opinions. Practica la democràcia sense cap por. Escolta els experts en els diferents temes abans de prendre decisions. És d’una integritat personal incorruptible. I els que som al seu costat hi som precisament per aquests valors. Nosaltres sí que estem pels “canvis profunds” en la forma de fer política, i en els seus continguts. No t’enganyarem, company!

escrit per ALBERT PEREIRA