3 d’ag. 2009

LES MISÈRIES D’UN PAIS
De Jove sempre havia pensat que les persones més ben preparades i sobretot honrades eren les que haurien d’estar al capdavant de les institucions. En la meva escala de valors, tenia gravat al cervell que els que exercien algun càrrec de responsabilitat , sigui política o acadèmica , mereixien tot el meu respecte no només perquè fos de bona educació , sinó perquè eren persones que s’ho valien per la seva trajectòria prèvia abans de ser anomenats per al càrrec. Potser era l’educació que havia rebut , o potser l’exemple que havia vist a casa meva , però per mi , una persona gran i amb càrrec era perquè s’ho mereixia i no per altres circumstàncies
Amb el temps , vaig començar a veure que no necessàriament havia de ser així . Desprès al meu poble , quan vaig entrar de ple a fer el que jo sempre he anomenat política d’aficionat , de seguida em vaig adonar que els meus esquemes mentals estaven equivocats. Per si hi ha algú que no sap què vol dir política d’aficionat , per mi és la política que fan persones que no cobren cap sou expressament per fer-la , és a dir , que no és feta per un polític professional.
En aquells temps , al meu poble , només hi havia un professional de la política , l’alcalde . Els altres regidors amb cartera cobraven un sou molt minso ( o no cobraven res ) ja que es considerava que no era un feina que requerís dedicació a temps complet . Els regidors a l’oposició no cobraven ni un duro . Ara penso que la cosa a canviat i des de ja fa uns anys si els regidors estan al govern poden arribar a cobrar un bon sou si s’hi dediquen a temps complet , fent-los també polítics professionals
En aquella situació, la indefensió entre qui era polític aficionat a l’oposició i qui exercia el càrrec de màxima autoritat, i per tant tenia tots els avantatges que comporta el càrrec i a més a més es podia dedicar al 100% a la política, era tan brutal, que deixava molt poc marge a l’oposició per fer la seva tasca que requereix la democràcia, perquè sigui realment verdadera. Per això en mol pocs ajuntaments hi ha hagut canvis d’alcalde si no és perquè aquest ha plegat expressament o ha comès algun error molt greu.
Ja se que no es pot generalitzar , i que hi ha alcaldes honrats , treballadors i que es mereixen amb escreix el càrrec , però dins d’aquest context , encara que l’alcalde sigui un incompetent i a mes tingui actituds xulesques, no importa pas gaire ; mentre tingui picardia i dues nocions de saber manipular les persones , pot erigir-se com l’amo del municipi i repetir mandat indefinidament. Si tampoc te cap escrúpol en pactar amb totes les forcés politiques necessàries per mantenir el càrrec, té el càrrec vitalici assegurat. Avui en dia en el municipi , l’equip de govern el formen quatre partits diferents , la seva ideologia esta anys llum la una de l’altra.
Tot això a mi em va sobtar des de la visió de polític aficionat . En principi vaig pensar que al meu poble no hi havia prou persones competents amb criteri propi que fossin capaces d’autoorganitzar-se per fer veure a la població a qui elegien cada quatre anys . Però quan vaig començar a conèixer una mica més el que succeïa als pobles del voltant, vaig veure que també passava més o menys el mateix. La conclusió fou que a la política de poble hi ha massa personalisme, per això no em va acabar de convèncer mai , i m’estimava mes seguir la política nacional; allà , pensava , segur que hi haurà mes nivell i menys política de barriada baixa.

Quan vaig decidir deixar de ser un polític aficionat per ser un simple militant de base , que paga la seva quota i ja està , vaig marxar fastiguejat de la política i cansat de la política que avià viscut els anys de polític aficionat al poble.

Desprès de varis anys , gracies a la meva implicació en el projecte de Reagrupament , tant l’antic com el nou , he pogut conèixer molt de prop certes coses de la política nacional , i renoi! , m’he quedat glaçat. Glaçat que Catalunya és com molts pobles , i fins i tot diria que pitjor , perquè s’hi pot trobar totes les misèries polítiques mes escabroses i baixes que hom pot imaginar . Nogensmenys tal com esta feta aquesta democràcia espanyola sembla que avui en dia per ser un polític amb càrrec s’hagi de fer un concurs d’oposició per veure qui és el més ignorant, incompetent, sectari, llepaculs i si pot ser, a més a més, sense gaires escrúpols.

Per això, l’altre dia parlant amb uns companys sobre tot plegat, en varen dir, que per a ells, és tant important la lluita per aconseguir la independència com la regeneració política, premiant l’honestedat, l’honradesa, l’austeritat amb les despeses públiques i la meritocràcia com a eix principal per a l’elecció dels càrrecs polítics . Les dues van totalment lligades.

A molts dels que en teoria tenen la responsabilitat de dirigir el govern de Catalunya, jo no els confiaria ni la comptabilitat de casa meva. Cal que tothom prengui consciència que no podem deixar a les mans d’aquesta gent els nostres estalvis, ni l’educació dels nostres fills, ni esperar que siguin capaços d’invertir correctament els nostres diners dels impostos. Cal renovar profundament la política a Catalunya per poder afrontar amb garanties els reptes del futur immediat. Sense polítics honrats i competents, mai no podrem fer front als problemes que tenim, començat pel més important i difícil, que és aconseguir la nostra independència.


Per això penso que l’associació Reagrupament independentista és quelcom més que un moviment independentista , és també un moviment que vol dinamitar la política catalana tal com diu en Joan, per fer possible aquesta regeneració democràtica que necessita urgentment el nostre poble, perquè deixi de ser un poble, en el seu sentit pitjor, per esdevenir en el millot sentit que se li pot donar: un Estat independent i sobirà.

Entre tots ho podem fer, ara tenim una oportunitat molt bona; si no ho fem aviat, potser serà massa tard. Tos els que estem fins al capdamunt de la misèria de la política catalana i espanyola, deixen de queixar-nos o fer la cançó de l’enfadós, ara cal que tots ens arremanguem per posar-nos a treballar per canviar-ho d’una vegada per totes.

JO JA HE COMENÇAT A FER-HO, I VOSALTRES?

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola, fa algun temps vaig mil-litar a un partir polític d´esquerres, pagava rigurossament les quotes, anava als sopars, en fí....
Mentre uns agafaen un cartell vestits amb tratge i corbata es feia la foto penjant un cartell i se´n anava al llit a casa seva, uns companys i jo anavem tota la nit amb roba de "curro" i escombra, imagino que saps de que et parlo...
En fí, com tot i no sol a la política, funcionem per amiguisme.
José bono (que no disposa del meu apreci) va començar als 19 anys al congrés dels diputats, la ministra de igualtat amb 18, i un llarg etc.. ¿creus que no hi han persones mes qualificades per excercir aquests carrecs??
En fí, a Catalunya pasa el mateix i a la XINA POPULAR!!
Com em va dir fa poc un amic:
"Quien tiene padrino se casa"
Un salut, i disculpa les meves faltes de ortografía, no estic acostumat a escriure en Catalá.
Ánims!

Anònim ha dit...

¿I que pasa si un vol ser profesional de la política?
¿no es llegitim que un vulgui viure de la política i arribar el mes amunt posible?
¿ No es fa el mateix a les empreses privades i no está mal vist?
A la política s´ha de pasar primer per la confiança dintre del partit i després per la confiança dels electors i fer la reválida cada 4 anys.
Si volem tindre bons polítics el que s´hauria de fer es que cobresin a nivells similars o superiors a la empresa privada, si no sempre tindrem mitjanies que utilitzin la política per tindre un sobresou, o per fer negocis privats , es beneficien de la seva posició a l´administració.

Anònim ha dit...

a las empresas privadas te valoran per la feina ben feta pero fins hara a la politica prometer hasta meter y quan son dintra na de na si que tarvallan pero per ells y enrriquirsa ay ay la politica sadase mol honrat ja ja ja y parara es tem mol faltas de aquesta cosa que es honradesa disculpeu les meves faltes som grans y no vam apendra catala no ans van deisa

Anònim ha dit...

Crec que és al revés. Les mitjanies són a la política actual car mai a la seva activitat privada aconseguirein les quotes de protagonisme que aconsegueixen a la funció pública. Certament els politics han de cobrar un bon sou però també ho han de fer de forma limitada en el temps, i el que és més important, amb dignitat i coherència amb el partit i la ideologia que representen.