CONCLUSIONS D'UN INDEPENDENTISTA

Primer. Entre les persones independentistes, n’hi ha que pensem que per sortir de la ratera on ens trobem -el marc autonòmic espanyol-, ja no valen les solucions que ofereixen els partits catalans parlamentaris i pensem que hi ha només una opció: Fer la candidatura transversal i el màxim d’unitària per a poder proclamar la independència al Parlament de Catalunya.
Segon. Per aconseguir que la candidatura entri amb força al Parlament, caldrà fer tot el possible per re-agrupar els diferents independentistes que estan repartits en tots els àmbits de l’eix polític, però sobretot els que darrerament s’estan abstenint perquè estan desencantats amb la política catalana. Per això Reagrupament, a part de la proposta independentista, aposta per la regeneració política.
Tercer. La proposta que ofereix Reagrupament és, ara per ara, l’única que està treballant per aconseguir el màxim nombre independentistes, independentment de la seva ideologia i procedència, per a fer possible la candidatura. La captació d’associats s’està fent sempre a nivell individual i no a nivell de grups o partits.
Quart. Existeixen altres grups o associacions fora dels partits parlamentaris actuals que tenen com a objectiu aconseguir la independència. Alguns ja s’han apuntat a títol individual a Reagrupament, com PRC, Estat Català i d’altres no. Aquests darrers perquè no volen participar-hi si no és en forma de coalició. Aquí podem destacar CA que, amb una altra proposta i una filosofia de projecte diferent de Reagrupament, estan a favor que hi hagi al Parlament un partit independentista, concretament el seu amb el nom de Força Catalunya.
Cinquè. Des de l’òrbita de CiU, hi ha Sobirania i Justícia, que estan en desacord amb la postura ambigua de la direcció de CiU vers la independència. Però ara per ara, creuen que poden fer canviar la direcció de CiU perquè es posicioni a favor de la independència, igual que personatges reconeguts independentistes com l’Àngel Colom i en López Tena. De moment, cap d’ells no ha mostrat interès a deixar de donar suport a CiU en les properes eleccions i, per tant, no poden ni volen anar a favor de la candidatura.
Sisè. Dins d’ERC hi ha Esquerra Independentistes, que, malgrat que també estan totalment en desacord amb la direcció d’ERC, pensen que des de dins d’aquest partit poden fer que ERC deixi el seu sucursalisme amb el PSOE per apostar directament per la independència i per tant no poden ni volen anar a favor de la candidatura.
Setè. Reagrupament no està constituït com a partit ni com a agrupació d’electors i no pot parlar de pactes ni encara menys de coalicions. Només després del congrés al principi de l’octubre pot començar a fer-ho. Un congrés o assemblea on s’hauran d’aprovar moltes coses com l’estratègia de com ens presentem a les eleccions (és a dir, sols com a partit, com a agrupació de electors o coaligats amb altres, etc), com s’elegiran els càrrecs electes, com es reglamentarà les votacions dels càrrecs electes en el Parlament, els estatuts de l’associació…etc.
Vuitè. Reagrupament, segons una majoria dels comentaris rebuts, no està acabant de ser vist com un moviment transversal, malgrat que els seus membres així ho siguin, ja que el seu cap i la majoria de la direcció provisional provenen d’Esquerra i també pel fet de fer servir un nom que es va fer servir com a grup alternatiu a la direcció dins d’aquest partit.
Novè. Reagrupament, quan arribi el moment, haurà de coaligar-se amb les altres forces que també estiguin d’acord a fer la candidatura El problema serà si existirà aquesta possibilitat en el sentit que, per a poder pactar, cal que hi hagi una altra part disposada a fer-ho sense exigències de protagonisme en desacord amb la seva aportació a la coalició i amb voluntat de sumar per fer més forta la candidatura.
Desè. Tant Joan Carretero com la direcció provisional de Reagrupament, si no aconsegueix prou nombre d’associats i suport per crear la candidatura en un temps determinat, ha dit que es deixarà via lliure que uns altres patriotes ho intentin, atès que en aquest supòsit, no hauran estat capaços d’engrescar i convèncer la societat catalana que aposti directament per la independència en aquest moment que es pensa que és clau per l’esdevenidor de Catalunya.

Visca la Terra!
Endavant Candidatura independentista pel 2010!

LES MISÈRIES D’UN PAIS
De Jove sempre havia pensat que les persones més ben preparades i sobretot honrades eren les que haurien d’estar al capdavant de les institucions. En la meva escala de valors, tenia gravat al cervell que els que exercien algun càrrec de responsabilitat , sigui política o acadèmica , mereixien tot el meu respecte no només perquè fos de bona educació , sinó perquè eren persones que s’ho valien per la seva trajectòria prèvia abans de ser anomenats per al càrrec. Potser era l’educació que havia rebut , o potser l’exemple que havia vist a casa meva , però per mi , una persona gran i amb càrrec era perquè s’ho mereixia i no per altres circumstàncies
Amb el temps , vaig començar a veure que no necessàriament havia de ser així . Desprès al meu poble , quan vaig entrar de ple a fer el que jo sempre he anomenat política d’aficionat , de seguida em vaig adonar que els meus esquemes mentals estaven equivocats. Per si hi ha algú que no sap què vol dir política d’aficionat , per mi és la política que fan persones que no cobren cap sou expressament per fer-la , és a dir , que no és feta per un polític professional.
En aquells temps , al meu poble , només hi havia un professional de la política , l’alcalde . Els altres regidors amb cartera cobraven un sou molt minso ( o no cobraven res ) ja que es considerava que no era un feina que requerís dedicació a temps complet . Els regidors a l’oposició no cobraven ni un duro . Ara penso que la cosa a canviat i des de ja fa uns anys si els regidors estan al govern poden arribar a cobrar un bon sou si s’hi dediquen a temps complet , fent-los també polítics professionals
En aquella situació, la indefensió entre qui era polític aficionat a l’oposició i qui exercia el càrrec de màxima autoritat, i per tant tenia tots els avantatges que comporta el càrrec i a més a més es podia dedicar al 100% a la política, era tan brutal, que deixava molt poc marge a l’oposició per fer la seva tasca que requereix la democràcia, perquè sigui realment verdadera. Per això en mol pocs ajuntaments hi ha hagut canvis d’alcalde si no és perquè aquest ha plegat expressament o ha comès algun error molt greu.
Ja se que no es pot generalitzar , i que hi ha alcaldes honrats , treballadors i que es mereixen amb escreix el càrrec , però dins d’aquest context , encara que l’alcalde sigui un incompetent i a mes tingui actituds xulesques, no importa pas gaire ; mentre tingui picardia i dues nocions de saber manipular les persones , pot erigir-se com l’amo del municipi i repetir mandat indefinidament. Si tampoc te cap escrúpol en pactar amb totes les forcés politiques necessàries per mantenir el càrrec, té el càrrec vitalici assegurat. Avui en dia en el municipi , l’equip de govern el formen quatre partits diferents , la seva ideologia esta anys llum la una de l’altra.
Tot això a mi em va sobtar des de la visió de polític aficionat . En principi vaig pensar que al meu poble no hi havia prou persones competents amb criteri propi que fossin capaces d’autoorganitzar-se per fer veure a la població a qui elegien cada quatre anys . Però quan vaig començar a conèixer una mica més el que succeïa als pobles del voltant, vaig veure que també passava més o menys el mateix. La conclusió fou que a la política de poble hi ha massa personalisme, per això no em va acabar de convèncer mai , i m’estimava mes seguir la política nacional; allà , pensava , segur que hi haurà mes nivell i menys política de barriada baixa.

Quan vaig decidir deixar de ser un polític aficionat per ser un simple militant de base , que paga la seva quota i ja està , vaig marxar fastiguejat de la política i cansat de la política que avià viscut els anys de polític aficionat al poble.

Desprès de varis anys , gracies a la meva implicació en el projecte de Reagrupament , tant l’antic com el nou , he pogut conèixer molt de prop certes coses de la política nacional , i renoi! , m’he quedat glaçat. Glaçat que Catalunya és com molts pobles , i fins i tot diria que pitjor , perquè s’hi pot trobar totes les misèries polítiques mes escabroses i baixes que hom pot imaginar . Nogensmenys tal com esta feta aquesta democràcia espanyola sembla que avui en dia per ser un polític amb càrrec s’hagi de fer un concurs d’oposició per veure qui és el més ignorant, incompetent, sectari, llepaculs i si pot ser, a més a més, sense gaires escrúpols.

Per això, l’altre dia parlant amb uns companys sobre tot plegat, en varen dir, que per a ells, és tant important la lluita per aconseguir la independència com la regeneració política, premiant l’honestedat, l’honradesa, l’austeritat amb les despeses públiques i la meritocràcia com a eix principal per a l’elecció dels càrrecs polítics . Les dues van totalment lligades.

A molts dels que en teoria tenen la responsabilitat de dirigir el govern de Catalunya, jo no els confiaria ni la comptabilitat de casa meva. Cal que tothom prengui consciència que no podem deixar a les mans d’aquesta gent els nostres estalvis, ni l’educació dels nostres fills, ni esperar que siguin capaços d’invertir correctament els nostres diners dels impostos. Cal renovar profundament la política a Catalunya per poder afrontar amb garanties els reptes del futur immediat. Sense polítics honrats i competents, mai no podrem fer front als problemes que tenim, començat pel més important i difícil, que és aconseguir la nostra independència.


Per això penso que l’associació Reagrupament independentista és quelcom més que un moviment independentista , és també un moviment que vol dinamitar la política catalana tal com diu en Joan, per fer possible aquesta regeneració democràtica que necessita urgentment el nostre poble, perquè deixi de ser un poble, en el seu sentit pitjor, per esdevenir en el millot sentit que se li pot donar: un Estat independent i sobirà.

Entre tots ho podem fer, ara tenim una oportunitat molt bona; si no ho fem aviat, potser serà massa tard. Tos els que estem fins al capdamunt de la misèria de la política catalana i espanyola, deixen de queixar-nos o fer la cançó de l’enfadós, ara cal que tots ens arremanguem per posar-nos a treballar per canviar-ho d’una vegada per totes.

JO JA HE COMENÇAT A FER-HO, I VOSALTRES?